El musicòleg Friedrich Ludwig feu servir per primera vegada aquest nom el 1924. Consisteix en la repetició periòdica d’estructures rítmiques i melòdiques gairebé sempre a la veu del tenor, encara que també es pot trobar a les altres. El principi fou exposat per primer cop per Jean des Murs en el tractat Libellus cantus mensurabilis. En aquesta obra es mostren els elements fonamentals i la diferència entre els dos models bàsics que el formen: talea (cèl·lula rítmica) i color (disseny melòdic). La coincidència de talea i color pot donar-se, encara que no és necessària. La isorítmia permeté la composició de grans estructures musicals. Philippe de Vitry i Guillaume de Machaut desenvoluparen aquest procediment en els seus motets fins a aconseguir elevats graus de refinament. El darrer l’utilitzà també en la Missa de Notre-Dame i en algunes ballades.
f
Música