isorítmia

f
Música

Terme utilitzat per a descriure un principi de composició emprat principalment en els motets polifònics dels segles XIV i XV, encara que ja se’n troben alguns precedents durant el segle XIII.

El musicòleg Friedrich Ludwig feu servir per primera vegada aquest nom el 1924. Consisteix en la repetició periòdica d’estructures rítmiques i melòdiques gairebé sempre a la veu del tenor, encara que també es pot trobar a les altres. El principi fou exposat per primer cop per Jean des Murs en el tractat Libellus cantus mensurabilis. En aquesta obra es mostren els elements fonamentals i la diferència entre els dos models bàsics que el formen: talea (cèl·lula rítmica) i color (disseny melòdic). La coincidència de talea i color pot donar-se, encara que no és necessària. La isorítmia permeté la composició de grans estructures musicals. Philippe de Vitry i Guillaume de Machaut desenvoluparen aquest procediment en els seus motets fins a aconseguir elevats graus de refinament. El darrer l’utilitzà també en la Missa de Notre-Dame i en algunes ballades.