Començà els estudis musicals a l’Escola Professional de Leningrad (1937-39) i tot seguit entrà al Conservatori, on estudià amb D. Šostakovič (1939-50, amb la interrupció de la guerra). La seva primera obra coneguda és un concert per a piano del 1946. Durant els anys cinquanta es dedicà a les suites orquestrals aptes per al règim, que mostren influències del seu mestre i un cert neoromanticisme. Després anà polaritzant la seva obra cap a un estil d’oposicions entre silencis i abruptes sonoritats. Utilitzà les tècniques de composició més modernes, amb notacions sovint properes al cant salmòdic gregorià o ortodox rus. Sempre mantingué una actitud de reserva ascètica. Les seves Compositions, per a conjunts instrumentals insòlits, foren seguides per quatre noves simfonies, de les quals destaca la 5a (Amén, 1989-90). Especialment interessants i de poderós efecte són les darreres sonates per a piano (1986 i 1988), tot i que les quatre primeres ja mostraven les característiques específiques de la compositora: escriptura lineal, ritme percussiu i dinàmiques extremes.