J.S. Bach: Suite anglesa núm 3 en sol m, BWV 808, III Allemande
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
És la primera de les quatre danses bàsiques que integren la forma clàssica de la suite barroca. La seva forma sol ser binària i el caràcter, més aviat seriós. També és característic el seu començament anacrústic. Les primeres referències que se’n tenen daten del segle XVI, tot i que el seu origen podria ser medieval. Segons Thoinot Arbeau (Orchesographie, 1589), és "...una dansa senzilla d’una certa gravetat, molt popular entre els alemanys...". Thomas Morley (1597) la descrigué com "una dansa molt pesant, exponent fidel de la naturalesa del poble que li dona nom, i que es balla sense moviments gaire extraordinaris...". Un cop introduïda a la cort francesa prengué un caràcter més refinat i sentimental que li feu assolir una gran popularitat. Només cinquanta anys després de Morley, Thomas Mace (Musick’s Monument, 1650) la defineix com una dansa molt viva i alegre. Malgrat tot, el conjunt de testimonis i les peces musicals que s’han conservat no ofereixen proves clares de cap accent d’alegria i vivesa. Hom coincideix a remarcar que la bellesa de l’allemande rau en la seva gràcia més aviat lenta i fluida i en el fet que les parelles mantenen les mans agafades durant tota la dansa, que n’és la característica coreogràfica principal.