Estudià amb la pianista M. Long i a partir del 1934 composició amb H. Büsser al Conservatori de París. A partir dels anys seixanta ocupà diversos càrrecs importants relacionats amb la música. Fou director del Conservatori de Boulogne-sur-Seine (1959-62), director de música al Ministeri d’Afers Culturals (1966-75) i membre de l’Acadèmia de Belles Arts. Des de tots aquests càrrecs promogué la creació d’orquestres regionals i una reestructuració de l’ensenyament musical als conservatoris. Les seves composicions, amb un llenguatge a mig camí entre la tradició i les avantguardes, pertanyen als gèneres més diversos: des de l’oratori (Le rire de Nils Halerius, 1944-48) i la música orquestral (Concert per ones Martenot, 1954) fins a l’òpera (Le fou, 1949-54, o Montségur, 1985).