Sembla que procedeix d’una dansa cantada del segle XVI originària de l’Amèrica llatina i Espanya. El seu caràcter lasciu, de fons eròtic, suscità censures i fou prohibida per Felip II cap al 1583, però continuà essent ballada a les corts i esdevingué, al final del segle, una de les més populars danses espanyoles. Al començament del XVII es difongué per tot Europa en una forma estilitzada que esdevingué, a mitjan segle, el tercer moviment de la suite, usualment a continuació de la courante i precedint la giga. Durant la primera meitat de la centúria es desenvoluparen models instrumentals a Itàlia i França, inicialment harmònics però ràpidament amb trets rítmics característics, que donaren lloc a dues versions segons el tempo: ràpid a Itàlia, Anglaterra i Espanya, i lent a França i Alemanya. A Itàlia es caracteritzà durant tot el segle XVII per una estructura binària (en general de quatre compassos cada període) amb anacrusi inicial i ritornello. Fou a mitjan segle que el tempo s’alentí a França (amb J.Ch. de Chambonnières i els seus successors Couperin, J.H. d’Anglebert i altres), i aparegué la característica accentuació del segon temps, amb una nota amb puntet. A Alemanya, primer s’adoptà la versió ràpida, però aviat es preferiren els models francesos. Fou amb G.F. Händel, que la introduí en l’òpera, i J.S. Bach que la sarabanda assolí la seva màxima estilització.
f
Música