Rebé instrucció musical del seu pare, organista en una església de Narbona. Cap al 1733 era a París, on publicà les seves primeres obres instrumentals, algunes de les quals foren estrenades al Concert Spirituel. El 1740 fou nomenat sotsmestre de la capella del rei, i el 1744, intendant de musique de la cort. Del 1755 al 1762 ocupà la plaça de director musical dels Concerts Spirituels. Debutà com a compositor d’òperes el 1742 amb Isbé. Aquesta òpera anà seguida d’altres, algunes de les quals assoliren un èxit notable, com Le carnaval du Parnasse (1749), que es representà trenta-cinc vegades el mateix any de l’estrena. Durant l’anomenada Querelle des Bouffons -una forta polèmica que esclatà a París (1752-53) entre els partidaris de l’òpera francesa i la italiana-, optà per la música francesa. Dins de la seva producció cal destacar també una pastoral en llengua occitana titulada Dafnis e Alcimadura, grands motets d’estil versallesc, ballets, sonates per a clavicèmbal i violí i sonates en trio. Aportà innovacions en la tècnica del violí, sobretot pel que fa a l’ús dels sons harmònics.