Presumiblement derivava del jig, una dansa popular britànica i irlandesa. Al final del segle XVII se n’establiren dos models: la gigue francesa i la giga italiana. La primera, amb frases irregulars en 6/4, 3/8 o 6/8 i tempo moderat o ràpid, es caracteritzà per una textura imitativa, sovint amb inversió del motiu inicial a la segona secció, i l’ús de síncopes, hemiòlies i ritmes creuats. Formà part del repertori habitual per a llaüt i clavicèmbal (E. i D. Gaultier, J.C. de Chambonnières, J.H. d’Anglebert). En la música escènica J.B. Lully la relacionà amb el canario en utilitzar l’anacrusi que el caracteritza. La giga italiana, en 12/8 i tempopresto o vivace, mostra, en canvi, frases regulars de quatre compassos i textura homofònica. Era habitual a les sonates per a violí a solo i trio (A. Corelli, G.B. Vitali, D. Zipoli). A Alemanya, popularitzada per J.J. Froberger, l’estil francès esdevingué estrictament fugat. Dels segles XIX i XX n’hi ha exemples en l’obra de C. Debussy (Images), I. Stravinsky (Duo concertant i Septet) i A. Schönberg (suites op. 25 i op. 29), entre d’altres.
f
Música