J.S. Bach: Oratori de Nadal, BWV 248, I-5, coral Wie soll ich dich empfangen
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
El naixement de la forma del coral, tal com s’entengué al moment de l’adveniment de la Reforma, no es pot explicar sense tenir en compte la immediata tradició de l’església germanoromana i la mateixa figura de M. Luter. En la tradició alemanya anterior a la Reforma, el terme coral (choral, en alemany) significava ‘cant pla’ (cantus choralis) i més concretament s’aplicava al moment en què es cantava a més d’una veu (concentus). Luter agafà gran part d’aquests himnes i els traduí i adaptà a l’alemany. En molts casos la melodia resultant era gairebé idèntica a la del cant pla originari. La senzillesa del coral era paral·lela a la seva funció dins la litúrgia, ja que no era un cor professional qui el cantava sinó la mateixa congregació. La seva funcionalitat feu que una sèrie de corals es coneguessin o harmonitzessin més que d’altres; eren els que acompanyaven els moments més importants del servei luterà: els manaments versificats -Dies sind die heil’gen zehn Gebot (‘Els sagrats Deu Manaments’)-, el credo versificat -Wir glauben all’an einen Gott (‘Tots creiem en un Déu’)-, el parenostre versificat -Vater unser im Himmelreich (‘Pare nostre que esteu en el cel’)-, l’himne a la Trinitat -Allein Gott in der Höh sei Ehr (‘Sols Déu enmig de les altures, sigui lloat’)-, l’himne del baptisme -Christ unser Herr zum Jordan kam (‘Crist Nostre Senyor, vingué al Jordà’)-, l’himne de la confessió -Aus tiefer Noth (‘D’una profunda necessitat’)- i l’himne per a la comunió -Jesus Christus unser Heiland (‘Jesucrist, el nostre salvador’)-. Juntament amb el seu amic i compositor J. Walter, Luter fixà les característiques esteticomusicals fonamentals del coral. Calia utilitzar el mode jònic per als himnes d’exaltació de la fe, el dòric o l’hipodòric per a textos meditatius, i el frigi per als de penediment. La versificació del text es basava en dos patrons bàsics: ABABCDE i ABABCDB. Musicalment, una de les formes més emprades era l’anomenada barform, AAB. A partir d’aquell moment tots els compositors alemanys enriquiren la incipient tradició harmonitzant aquestes melodies (coral harmonitzat). Des de M. Prae torius fins a Bach hi hagué gairebé un segle i mig d’evolució, i el coral passà d’una primera etapa en què es barrejaven compassos binaris i ternaris -herència del ritme lliure del cant pla- a una de maduresa caracteritzada per la uniformització del metre, gairebé sempre binari o quaternari. El primer compositor que harmonitzà i compongué corals posterior a Luter i els seus contemporanis fou J. Crüger (Praxis Pietatis melica, llibre de corals, 1647), continuador de l’escola de H.L. Hassler, que col·laborà amb Paul Gerhardt, considerat el poeta de corals més important després de Luter. Amb les aportacions de W.C. Briegel i, més tard, de J.A. Freylinghausen (Geistreiches Gesangbuch, ‘Cançoner enginyós’, 1704) el coral avançà cap a una concepció propera a l’ària més que no pas cap a la cançó. En els corals de J.B. König i sobretot en els de J.S. Bach els accents eren periòdics, la mètrica contínua i les dissonàncies introduïdes en temps o parts de temps dèbils, de manera que un hipotètic intent de tornar a l’heterometria originària hauria estat pràcticament impossible. L’obra vocal de J.S. Bach recolzà sempre en el coral. Els primers números de les seves cantates o passions en mantenien l’estructura, superposada a un ritornello instrumental, o també intercalada, que solia derivar, des del punt de vista temàtic, del coral amb el qual dialogava. A l’Església Catòlica de l’àmbit germànic hi hagué un moviment de cançons religioses, emmirallades en el coral, atractives per la utilització de la llengua vernacla i el suport instrumental. D.G. Corner (Grosskatholisch Gesangbuch, ‘Cançoner catòlic’, 1625) i F. Spee von Langenfeld (Trutznachtigall, ‘El rossinyol defensor [de la fe]’, 1649) publicaren les col·leccions més difoses d’aquestes cançons. Després de la mort de J.S. Bach el coral deixà d’interessar progressivament als compositors. F. Mendelssohn, al segle XIX, i M. Reger o H. Distler, al XX, són els més significatius entre els pocs compositors que aportaren alguna cosa al gènere als dos darrers segles.