De jove pertangué per la seva ideologia —més sentimental que no política— als cercles literaris liberals d’oposició Zel’onaja Lampa (‘El llum verd’) i Arzamas, que tingueren un paper important en la polèmica literària i lingüística de l’època. Aquests anys escriví alguns poemes que motivaren el seu exili al sud: Vol’nost (‘La llibertat’, 1817), A Čaadajev (1818), Derevn’a (‘El poble’, 1819), etc.
Estant al sud compongué els seus poemes romàntics més importants: Kavkazskij plennik (‘El presoner del Caucas’, 1822), Bratja razbojniki (‘Els germans bandolers’, 1821-22, editat el 1827), Bakhčisarajskij fontan (‘La font de Bakhčisaraj’, 1824) i el començament de Cygany (‘Els zíngars’, 1827).
L’any 1824 fou traslladat a la possessió familiar a la província de Pskov, on visqué confinat dos anys més. Aquí començà a adquirir importància la seva evolució cap a un cert realisme, tal com apareix a la tragèdia Boris Godunov (1824-25, editada el 1930) i al poema Jevgenij Onegin (1825-32).
Després del desastre de la revolta decabrista (1825), Nicolau I el perdonà, però alhora es constituí el seu censor particular. Malgrat tot, el geni no fou mai assimilat per l’ambient dels cercles cortesans on es veié obligat a viure des del 1826. Aquests se’n venjaren creant-li un ambient insuportable que el dugué a batre’s en duel amb l’oficial francès Dantès. Ferit mortalment, Puškin morí a 37 anys d’edat, en un moment interessantíssim de la seva evolució.
Els darrers anys, havia anat dirigint la seva atenció cap a la història del seu país i cap a la prosa: Poltava (1829), Mednyj vsadnik (‘El cavaller de bronze’, 1833, editat el 1837), Kapitanskaja dočka (‘La filla del capità’, 1836; traducció catalana de R.J. Slaby, 1922) Povesti pokojnogo Ivana Petroviča Belkina (‘Els relats de Belkin’, 1831), etc. Dels anys trenta són també algunes de les seves millors poesies líriques. Fou també autor de famosíssimes versions de contes populars.
El seu eclecticisme feu que sabés extreure de cada escola o polèmica literària allò que més s’adeia amb el seu temperament d’escriptor i representà una etapa fonamental dins l’evolució de la literatura russa. Hom el considera el pare de la llengua i de la literatura russes dels temps moderns.
Puškin i la música
Puškin construí una de les obres amb més repercussió dins d’una literatura nacional que desvetllà l’interès d’un gran nombre de compositors i fou objecte de nombroses adaptacions musicals. Els vincles amb la música es reforcen per la gran afecció que manifestà per aquesta art i la seva amistat amb compositors coetanis, especialment amb Mikhail Glinka. Tot i que mai no escriví res directament per a ser musicat —mostrà un gran menyspreu pels llibretistes—, la seva obra és, dins de la literatura russa, la més abundantment emprada amb finalitats compositives.
A partir de les obres teatrals i els poemes narratius destaquen, pel nombre i la projecció, les òperes, d’entre les quals Ruslan i Ludmila, de Glinka (1842); Kamennïy gost (’El convidat de pedra’), d’Aleksandr Dargomižskij (1872); Boris Godunov (1874), de Modest Musorgskij; Jevgenij Onegin, de P’otr Iljic Čajkovskij (1879); Mozart i Salieri, de N. Rimskij-Korsakov (1898), drama que té com a motiu la confrontació entre aquests dos compositors; Aleko, de Sergej Rakhmaninov (1893) —a partir del poema narratiu Gitans—, i Mavra, d’Igor Stravinsky (1922), a partir del poema La caseta de Kolomne’. Alguns compositors no russos, entre els quals G.F. Malipiero, R. Leoncavallo i B. Britten, també han dut a terme adaptacions d’obres de Puškin.