capriccio

*

m

Música

Composició instrumental o vocal de forma lliure caracteritzada, de vegades, per l’allunyament de les normes estilístiques pròpies d’una època, un gènere, etc.

Al segle XVI i al principi del XVII el terme capriccio serví tant per a anomenar obres molt semblants al madrigal o al ballet cantat com per a referir-se a peces instrumentals properes al ricercare o la toccata. Ben aviat també s’utilitzà per a definir una forma instrumental contrapuntística més precisa, emparentada amb la fantasia i la canzona. Durant el Barroc tardà se’n continuà fent un ús lliure dins la música instrumental, sovint com a moviment d’una sonata (A. Vivaldi) o una suite(J.S. Bach). G. Tartini, P.A. Locatelli i sobretot N. Paganini, al segle XIX, l’usaren al capdavant de fragments o peces marcadament virtuosístiques per a violí. Autors com W.A. Mozart, L. van Beethoven, F. Mendelssohn, J. Brahms o M. Reger designaren amb aquest terme peces per a piano d’estructura completament lliure. El nacionalisme musical emprà aquest mot per a definir obres per a gran orquestra plenes de fantasia.