Maeterlinck és un dels principals exponents del simbolisme. La naturalesa emocional i més suggeridora que no pas explícita dels seus drames, com també l’atemporalitat de l’acció, ha contribuït al fet que compositors di estils molt diversos els hagin utilitzat. Destaquen les òperes Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy (1902), Ariane et Barbe-bleue, de Paul Dukas (1907), Soeur Béatrice, d’Albert Wolff (1914), Joyzelle, d’Alexsandr Cerepnin (1926), i L’intruse, de Guido Pannain (1940), entre d’altres. Maeterlinck ha estat així mateix font d’inspiració per a nombroses composicions instrumentals, i els poemes dels seus reculls Les serres chaudes i Douze chansons han estat també freqüentment musicats.