Vida
Tot i que no hi ha evidència que visités Roma abans del 1637, estigué relacionat amb la família del famós cardenal romà Antonio Barberini, de qui fou ajudant de cambra com a arpista virtuós entre el 1631 i el 1636 aproximadament. Durant un cert temps fou sacerdot i cantor a la catedral de Parma, i des del 1637, tenor a la capella papal. El talent de Marazzoli com a compositor començà a destacar amb la seva primera opéra-comiqueIl falcone (1637), revisada com a Chi soffre speri el 1639. En 1640-41 residí a Ferrara, època en la qual compongué i estrenà la seva opera serie L’amore trionfante dello sdegno (1641). El 1641 era a Venècia, on romangué prop d’un any component la seva festa teatral Gli amori di Giasone e d’Issifile, no conservada i estrenada el 1642 al teatre dels Santi Giovanni e Paolo, local on C. Monteverdi havia estrenat tres òperes. Aquesta circumstància demostra el prestigi assolit per Marazzoli com a compositor per a l’escena. La seva següent òpera important, Il capriccio (1643), fou interpretada probablement a l’ambaixada francesa a Roma. Poc després obtingué una llicència temporal i acceptà la invitació del cardenal Mazzarino per a representar aquesta òpera a la cort d’Anna d’Àustria, a París, però adaptada a l’esperit i al gust francès de la comédie-ballet.
Marazzoli compongué també cantates de cambra, per a la delectació de la reina francesa, que era especialment afeccionada a la música. El govern francès el retribuí amb una pensió anual que rebé fins als darrers anys de la seva vida. Durant l’exili de la família Barberini a França, entre el 1645 i el 1653, el compositor romangué a la cort papal i possiblement serví a la basílica de Santa Maria la Major. També és probable que durant aquests anys la seva principal ocupació fos la composició de cantates i de música sacra, especialment de lletanies i motets. L’any 1653 tingué lloc la reconciliació entre les famílies Barberini i Pamphili, circumstància que feu possible la reobertura del Barberini Teatro de’ Quattro Fontane. L’òpera representada amb motiu d’aquest esdeveniment fou Dal male il bene (1653), composta conjuntament entre Marazzoli i A.M. Abbatini. Poc després, Marazzoli compongué l’òpera La vita humana (1656), dedicada a Cristina de Suècia, de la qual sembla que fou virtuós de cambra durant un curt període de temps. Al llarg dels anys següents estigué estretament relacionat amb la família de Fabio Chigi, el papa Alexandre VII, per al qual escriví les seves cantates més extenses -sovint per a conjunt de veus amb acompanyament d’alguns instruments de corda i continu-, destinades a les celebracions més importants.
Marazzoli fou un dels compositors de música vocal més versàtils i més ben dotats de la Itàlia del seu temps. Algunes de les seves opéras-comiques, totalment o parcialment compostes per ell, són les més antigues del gènere. Els seus oratoris, sovint catalogats com a diàlegs sacres, són compostos amb textos en llatí o italià. Les investigacions musicològiques i paleogràfiques dutes a terme al llarg del segle XX han permès revalorar el paper de Marazzoli dins la història de la música, el qual pot comparar-se amb el de Luigi Rossi com a compositor de cantates o amb el de G. Carissimi com a compositor de cantates i oratoris. Es conserven 379 cantates de Marazzoli, moltes de les quals són per a una veu o dues veus solistes. Mostren una gran varietat de formes, estils i textures dins d’un lirisme molt inspirat. A més dels típics passatges sobre textos amorosos, cal destacar també fragments sobre textos paròdics i, sobretot, poemes sagrats. El llenguatge de Marazzoli resulta més tonal que el de Rossi, però menys que el de Carissimi.
Obra
Òpera
Il falcone (1637, rev. com a Chi soffre speri, 1639), L’amore trionfante dello sdegno (1641), Gli amori di Giasone e d’Issifile (perduda, 1641), Le pretensioni del Tebro e del Po (1642), Il capriccio (1643), Dal male il bene (1653), Le armi e gli amori (1654), La vita humana (1656)
Cantates
379 cantates, entre les quals: A chi crederò? Mi parlano al core, S., b.c.; Alme sol vive a i pianti, S., b.c.; Anima peccatrice, a penitenza, 2 S., A., b.c.; Ardi sempre d’amore, S., b.c.; Con amor chi l’indovina, S., b.c.; Contro spada real penna guerriera, T., b.c.; Cosi contento amando sto, S., b.c.; Dice Amor ch’io morirò, S., b.c.; Di tormento in tormento, 2 S., b.c.; Dove vai, speranza infida, S., b.c.; Io ardo a poco a poco per due luci, S., b.c.; Io d’amore, io del pensiero, 2 S., b.c.; Lasciami star, pensiero, né turbar, S., b.c.; Luci guerriere, non dormite, S., b.c.; Me lo potete credere, A., T., b.c.; Non credete, o vita, o core, S., b.c.; Non più lagrime e sospiri, 2 T., B., b.c.; O folli amatori, ch’in pianti, S., b.c.; Ohime, ch’incendio è questo, S., b.c.; O suolo beato, o stanca fortuna, 2 S., A., T., Bar., B., b.c., 2 vl., llaüt; Parlate, amanti importuni, chiedete, S., b.c.; Pensiero, fermati, non vedi, S., b.c.; Pensi invano, Filli mia, S., b.c.; Per donna ingrata mal perduta, S., b.c.; Piansi già con mesto acento, 2 S., b.c.; Quanto godo e quanto rido, S., b.c.; Se non volete ancor cangiare aspetto, 2 S., A., T., B., b.c., 2 vl., llaüt; Sentite, ma fate che non lo sappia, S., b.c.; Speranza disperate, fuggite, S., b.c.; Temperario il mio pensiero, S., b.c.; Voglio pianger cantando, S., b.c.; Voglio proprio morire, S., T., B., b.c.
ORATORIS en llatí
Erat fames in terra Canan, 2 S., A., T., B., 2 vl., b.c.; Erat quidem languens Lazarus a Bethania, 2 S., A., 2 T., B., 3 cl., vla, tiorba, org.; Erat quidem languidus, 2 S., A., T., B., 2 vla., tiorba, org., Homo erat pater familias, 2 S., A., T., B., b.c.; Venit Jesus in civitatem Samarie, 3 S., A., 2 T., B., 3 vl., vla., org.
ORATORIS EN ITALIÀ
Per il giorno della resurrezione, 3 S., A., T., B., b.c.; S Tomaso, 2 S., A., T., B., b.c.; S Caterina, 2 S., A., T., B., 2 vl., b.c., diversos oratoris perduts (Natale di N. S., Per ogni tempo, S. Giustina di Padova)
Altres obres vocals religioses
Alma Redemptoris mater, concert religiós o motet, 2 S., A., 2 T., B., b.c.; Ave regina caelorum, motet, 3 S., T., B., b.c.; Kyrie eleison, Christe exaudi nos, lletania, 3 s., T., B., b.c.; O benignissime Jesu, miserere nostri, concert religiós o motet, 2 S., B., b.c.; O mestissime Jesu, o rex dolorum, 2 S., A., 2 T., B., 3 vl., vla., org.
Bibliografia
- Ademollo, A.: I teatri di Roma nel secolo decimosettimo, Roma 1969
- Bianconi, L.: El siglo XVII, dins Historia de la música, 12 vol., Turner, Madrid 1982
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Grace, M.: Marco Marazzoli and the Development of the Latin Oratorio, Yale University, 1974
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Prunières, H.: L’opéra italien en France avant Lully, París 1913
- Smither, H.E.: A History of the Oratorio, Chapel Hill 1977