D’origen noble, estigué al servei d’Otto II de Baviera. El 1232 s’instal·là a Àustria, on fou protegit pel duc Frederic de Streitbare. Primer residí a Melk, i després a Lengenbach (Tulln), d’on fou senyor feudal. Se’n conserven seixanta-vuit poemes, disset dels quals amb música; vint-i-nou d’aquests poemes corresponen a cançons d’estiu, destinades a la dansa a l’exterior -tan sols se’n conserva la música de dues-, i trenta-nou són cançons d’hivern, per a ballar a casa. Les fonts que transmeten aquest repertori daten gairebé totes de mitjan segle XV, i ofereixen diferents lectures d’una mateixa composició. La frescor de l’estil poètic de Neidhart fa que se li suposin influències populars, la qual cosa és desmentida pel notable grau de perfecció tècnica, que de vegades frega el manierisme. Generalment utilitzà formes estròfiques tradicionals, amb rimes que acostumen a canviar cada dos versos en les cançons d’estiu, i que tendeixen a ser més elaborades en les d’hivern. Els seus temes són realistes, i s’allunyen de les convencions de la poesia cortesa. El vocabulari és pla, i utilitza termes fins i tot dialectals. La música de les cançons està molt influïda pels ritmes vius de la dansa i pels instruments emprats en la seva interpretació, la qual cosa condiciona el text. Del seu èxit, en dona fe el gran nombre d’imitacions que se’n feren, de les quals es conserven unes trenta-vuit amb música, totes elles anònimes.