A tretze anys es traslladà a Rio, on al Conservatorio de Música del districte federal continuà els estudis de violí amb E. Guerra, d’harmonia amb N. Barros i de musicologia amb A. Lope. Més tard estudià composició amb H.J. Koellreutter, que l’introduí en la tècnica del dodecafonisme, estil que influí les seves composicions fins el 1948 i que recobrà a la meitat dels anys seixanta -la Sinfonía núm. 8 (1963) n’és un bon exemple-. Fou cofundador (1940) i violinista (1941-47) de l’Orquesta Sinfónica Brasileña i el 1946 obtingué una beca per a estudiar a París amb N. Boulanger. En tornar al seu país, investigà la música popular, circumstància que l’orientà cap a un estil nacionalista que perdurà fins a mitjan dècada dels seixanta. El 1962 esdevingué professor i coordinador de música de la Universitat de Brasília. El 1970 viatjà a Alemanya per ensenyar composició i direcció a la Hochschule de Música de Heidelberg-Mannheim. Retornà al Brasil l’any 1978. Durant la seva vida desenvolupà una intensa activitat de director a l’Amèrica llatina, Europa i també a Rússia, gràcies a la seva complicitat amb el socialisme. De la seva obra destaquen els ballets A Fábrica (1947) i Anticocos (1951), vuit simfonies, sonates, concerts com Choro, per a saxòfon i orquestra (1952), música de cambra, peces per a piano i cançons. Pel que fa a la música vocal, són rellevants les cantates Elegíaca (1970) i Aus den Sonnetten an Orpheus ('Dels sonets a Orfeu', 1979).