Estudià al Liceu Musical de Békéstarhos (1947-50), impulsat per Zoltán Kodály, i posteriorment a l’Acadèmia de Música de Budapest (1950-57), on fou alumne de Ferenc Szabó i de Ferenc Farkas i, posteriorment, professor de contrapunt i composició del 1959 fins a la jubilació (1994). Treballà també a la ràdio hongaresa (1957-60). Obtingué un èxit notori, fins i tot fora del seu país, amb la primera òpera, Vérnász (‘Noces de sang’, 1964), basada en l’obra de Federico García Lorca Bodas de sangre, per la qual obtingué el premi Kossuth.
La seva producció operística té el reclam d’un teixit orquestral brillant, apassionat i pròxim a Giacomo Puccini, tot i que amb unes línies vocals més pròpies del cant parlat. Aglutinà les troballes estilístiques i coloristes d’Igor Stravinsky i Béla Bartók amb un vigor expressiu d’alta intensitat. Entre les òperes destaquen també Hamlet (1968), Samson (1974), Ecce homo (1984), Szent Margit (‘Santa Margarida’, 1995), Szávitri (1998) i Bölcs Náthán (‘El savi Natan’, 1997-98).
També és autor de nombrosos oratoris i obres corals, com ara Világok vetélkedése (‘Els mons enfrontats’, 1959), la Cantata Nigra (1962), Déploration (1964), Gályarab kantáta (‘La cantata dels galiots’, 1975), Confessio Augustana (1980), Luther kantáta (‘Cantata de Luter’, 1983), Aeternitas temporis (1988) o Tanúságtétel (‘Testimoni’, 1992).
Bé que sobresortí per la seva producció operística i vocal, té també una nombrosa obra instrumental, de la qual hom pot esmentar el ballet Az iszonyat balladája (‘La balada de l’odi’, 1960), alguns concerts, com el Concert per a orquestra (1983), una molt interessant música de cambra i tres simfonies, de les quals sobresurt la Symphonia Ungarorum (1999).