Estudià a Stuttgart i al seminari protestant de Tübingen. Després d’una etapa com a preceptor fou professor a les universitats de Jena, Heidelberg i Berlín, de la qual esdevingué rector. Com totes les altres arts, la música tingué una parcel·la en el sistema filosòfic de Hegel. No obstant això, per a aquest pensador, el sentit filosòfic de la música només es constitueix quan es descobreix el seu contingut com a moment del desplegament de l’ésser en si i per a si (l’Absolut o l’Esperit). Al costat de la inflamació metafísica de la música que suposà el romanticisme contemporani de Hegel, el seu pensament musical resultà una cura d’humilitat. Segons creia, el principal interès filosòfic de la música es troba en la netedat amb què aquesta presenta el subjecte com a interioritat pura, però al mateix temps això assenyala les seves mancances i convida a considerar-la poesia. Així doncs, el pensament hegelià considera que el sentit filosòfic de la música, i de forma més general el de l’art, consisteix precisament a mostrar que cal alguna cosa més que l’art per a presentar la totalitat del sentit.