El primer a compondre’n fou A. Corelli, que, igual que G.F. Händel en el seu opus 6 (no, en canvi, en l’opus 3), utilitzà només els instruments de corda. J.S. Bach, en canvi, emprà una instrumentació molt més variada en els Concerts de Brandenburg (només el segon, el quart i el cinquè adoptaren clarament la forma de concerto grosso). Des del final del segle XVIII s’han adoptat diferents noms per a un plantejament instrumental i estructural semblant: la simfonia concertant, al Classicisme, o el concert per a orquestra, al segle XX, en són dos exemples.
m
Música