El concepte es refereix principalment a la música instrumental, encara que no és estrany parlar de trets programàtics en la música vocal o, si més no, en el seu acompanyament. El terme ’programa’ fou utilitzat per primera vegada per F. Liszt per a definir els textos que es trobaven en les partitures o que es lliuraven al públic dels concerts "per protegir l’oient d’una interpretació poètica errònia i dirigir la seva atenció cap a la idea poètica de la totalitat [de l’obra] o d’una part d’aquesta". Un exemple clar de programa en aquest sentit el donen els títols dels moviments de la Simfonia fantàstica de H. Berlioz. Obres molt més antigues (Les estacions, d’A. Vivaldi, el Capriccio sopra la lontananza del suo fratello dilettissimo, de J.S. Bach, o les Sonates bíbliques, de J. Kuhnau) tenen textos afegits que acompleixen una funció molt semblant. L. van Beethoven donà als moviments de la seva Pastoral uns títols la importància dels quals relativitzà amb la seva famosa observació que es tractava més de ’sentiment’ que no pas de ’pintura'.
La música programàtica planteja el problema de fins a quin punt i de quina manera la música pot representar idees, situacions o personatges concrets. Aquesta qüestió, però, depèn de l’acceptació per part dels oients del codi emprat pel compositor: si tal tema, secció o sonoritat d’una obra és sentit com a representació de l’amor, o de la batalla, les intencions del compositor que ho volia així s’han complert i les transformacions de les idees musicals en joc poden establir analogies plenes de suggeriment amb les idees extramusicals. Una obra no ha de ser totalment programàtica, sovint es parla de trets programàtics en composicions que pertanyen bàsicament al camp de la música absoluta.
El programa no ha d’haver-se fet explícit forçosament: hi ha obres que n’han tingut però el compositor l’ha retirat posteriorment (la Simfonia núm. 1 de Mahler). Moltes vegades se sap o se suposa que tal obra està basada en un programa, malgrat que el compositor no ho hagi afirmat. Aquesta possible suposició és problemàtica: al segle XIX, i fins i tot en temps més recents, s’han analitzat peces clàssiques donant-los un programa inventat (R. Wagner en va escriure un per al Quartet, opus 131, de Beethoven). Això, fins a quin punt falseja el significat artístic de l’obra? El cert és que l’oient acostuma a assumir que la música expressa allò que ell mateix creu que està expressant, al marge de si les indicacions del compositor ho corroboren o no.
De vegades, l’adjectiu programàtic s’utilitza de forma pejorativa. En aquest sentit, suposadament tindria més valor estètic una obra musical l’estructura de la qual sorgeix d’una lògica autònoma que no pas una obra que necessita el suport d’una idea extramusical per a assolir la seva significació. Això és plausible, però no forçosament hi ha d’haver una contradicció entre forma purament musical i argument programàtic: molt sovint els programes han estat afegits a posteriori a obres escrites amb criteris totalment musicals. Les fronteres entre la música absoluta i la programàtica no són definitives. Una obra com la simfonia Heroica, de Beethoven, ho demostra.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Polo i Pujadas, Maria Magdalena: Filosofía de la música romántica: la polémica filosófico-musical del romanticismo alemán entre la música pura y la música programática