Inicialment s’escrivien exclusivament per a llaüt, però posteriorment esdevingueren peces per a conjunt de cambra. A Itàlia, el terme s’aplicà en un primer moment a qualsevol dansa d’origen estranger, tant si era un ballo francese com un bal boemo o, molt especialment, un balletto tedesco, d’on prové l’estreta relació amb l'allemande, dansa de la qual a penes es podia distingir en aquella època. A poc a poc, se n’anaren concretant les característiques: compàs binari -ocasionalment ternari-, tempo molt variable -des de largo fins a presto-, forma binària amb repeticions, estil simple i textura homofònica. Si bé començà com a dansa individual, aviat s’interpretà formant parella amb d’altres -quasi sempre seguida d’una corrente-, pràctica molt habitual a l’època. Posteriorment, prengué la funció de dansa introductòria de la suite. A Alemanya, on acabà essent força popular, en part gràcies a l’èxit dels balleti vocals de G. Gastoldi, els primers exemples daten del principi del segle XVII.
m
Música