També és anomenat cítara. Té el cos piriforme, amb el fons gairebé pla. La caixa, de poca fondària, sol tenir unes prominències decoratives característiques al punt d’inserció del mànec. En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec. Amb un tir d’uns 45 cm, la fondària decreixent de la caixa harmònica arriba fins a menys de 3 cm. Pel que fa a les mides generals, el podem situar entre la guitarra i la mandolina. Les cordes, tensades des d’un claviller gairebé pla, generalment ornamentat i amb un ganxo característic a la part de darrere, se subjecten amb un cordal especial a la part inferior de la caixa, després de passar per un pont mòbil. A la boca de la tapa harmònica hi ha motius decorats i rosetes de marqueteria o de pergamí. El mànec, bastant ample, porta encastats els trasts metàl·lics o d’os. L’afinació antiga, per a instruments de sis ordres (ordre), era: mi3, re3, sol2, si2, do3, la2. L’instrument es desenvolupà a la Itàlia del segle XV, possiblement com a descendent de l’antiga cítola medieval, però amb una forta influència de la guiterra o guiterna catalana descrita per J. Tinctoris en aquesta època. Al començament la caixa era construïda d’una sola peça, encara que aviat els lutiers italians la van transformar en un model de diverses peces encaixades, a l’estil dels violins. Diferents instruments se’n derivaren al llarg del segle XVIII, entre els quals es poden esmentar la guitarra anglesa, la petita cítara d’Hamburg i la waldziter del sud d’Alemanya i Suïssa. Des del segle XVI el seu repertori es troba en tabulatures en xifra (tabulatura) semblants a les del llaüt, amb obres de compositors italians, francesos i anglesos, com Paolo Virchi, G. Morlaye, A. Le Roy i S. Gorlier. A Anglaterra, A. Holborne li va dedicar un mètode, la Cittharn School (1557). Era un instrument habitual dels conjunts mixtos anglesos (broken consort) del segle XVII, integrat amb les violes d’arc i les flautes de bec.
m
Música
Cistre holandès de 1776
© Fototeca.cat/ Idear