i havanera | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

havanera

substantiu femeníf
Música
Havanera
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
música mús
Dansa i cançó de tempo moderat i metre binari sorgida a Cuba a la primera meitat del segle XIX, també anomenada, en ocasions, contradanza criolla, i que fou conreada tant en ambients de saló com populars.

L’havanera prové de la country-dance anglesa que arribà a Cuba en diferents formes a través dels espanyols, que ja l’havien assimilat, dels francesos a través d’Haití o dels mateixos anglesos, des de mitjan segle XVIII. Cap a la segona meitat del segle XIX, l’havanera es difongué també per Europa i sobretot per l’Estat espanyol, on fou vehiculada especialment mitjançant la sarsuela. A Espanya, les havaneres arrelaren com a cançó de taverna i passaren a formar part, també, dels repertoris de les societats corals. L’havanera mostra esquemes rítmics molt característics i un ús freqüent de les síncopes. Formalment, consta d’una breu introducció seguida per dues seccions, la primera en mode menor i la segona en mode major. Algunes havaneres han aconseguit una gran popularitat; entre elles cal destacar La Paloma, de Sebastián Iradier, o El Arreglito, del mateix compositor, en la qual es basa la coneguda havanera de l’òpera Carmen, de G. Bizet. Compositors com C. Saint-Saëns, E. Chabrier, C. Debussy, M. Ravel, I. Albéniz, M. de Falla o X. Montsalvatge han incorporat aquest gènere a les seves obres. En alguns indrets dels Països Catalans, com ara en diverses localitats de la costa gironina i a Torrevella (Baix Segura), les havaneres, com a gènere cançonístic, experimentaren una gran revifada durant la segona meitat del segle XX, en el si de moviments de tradicionalització, sovint també relacionats amb interessos turístics. Els repertoris actuals d’havaneres, molt popularitzats a tot el país, provenen tant de la tradició sarsuelística com de la cançó de taverna, a més d’incloure noves composicions elaborades segons els motlles tradicionals. Solen ser cantades per grups de tres o quatre veus acompanyades per instruments com la guitarra, el contrabaix i l’acordió, aquest darrer amb funcions tant harmòniques com melòdiques. Es canten en català o en castellà, i sovint fan al·lusió a uns mitificats orígens cubans. Els recitals d’havaneres sovintegen a les festes majors de les localitats catalanes i també se celebren nombrosos festivals dedicats exclusivament a aquest gènere, com la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell (Baix Empordà), instaurada l’any 1967, que poden arribar a tenir una assistència multitudinària de públic.

Bibliografia

  1. Carpentier, A.: La música en Cuba, FCE, Mèxic 1988
  2. Febrés, X.: Això és l’havanera, La Campana, Barcelona 1995


Complement bibliogràfic

  1. Febrés, Xavier: Les havaneres, el cant d’un mar, Diputació de Girona; Caixa d´Estalvis Provincial, Girona 1986
  2. Racionero, Lluís; Viladesau, Ricard; Martinell, Josep: Quadern d’havaneres, DASA, Figueres 1983
  3. Lletres d’havaneres i cançons, Barcelona 1995
  4. Mostaza i Vidal, Josep Maria: L’havanera: una dansa, una cançó, un ritme?, l’autor, Sant Esteve Sesrovires 1996
  5. Febrés, Xavier: Això és l’havanera, Edicions La Campana, Barcelona 1995
  6. Pérez i Diz, Càstor; Navarro, Andreu; Linares, Maria Teresa; [et al.]: L’havanera: un cant popular, Edicions El Mèdol, Tarragona 1995
  7. Risueño i Granda, Josep: A l’entorn de l’havanera: les Antilles, el Carib i els catalans, l’autor, Reus 1997
  8. Montsalvatge i Bassols, Xavier; Luján, Néstor: Album de habaneras, Barna, Barcelona 1948
  9. Bassa i Camps, Núria: Les havaneres, Edicions Pub-21, Institució Garbí, Barcelona 1980
  10. Primer catàleg de grups d’havaneres, Fundació Ernest Morató, Palafrugell 1995

Col·laboració: 
JMP
Llegir més...