La major part dels passamezzi del segle XVI responen a dos models harmònics: el passamezzo antico -I-VII-I-V-III-VII-I-(V)-I-, i el passamezzo moderno, també comune o nuovo -I-IV-I-V-I-IV-I-(V)-I-. T. Arbeau en la seva Orchésographie (1588) l’assimilà a la pavana, però amb un tempo més lleuger. Com aquesta, el passamezzo solia formar parella amb altres danses contrastants com ara el saltarello o la gallarda, compartint ambdues el mateix esquema harmònic o melòdic. Els primers exemples publicats apareixen a Nuremberg, en els llibres per a llaüt de Hans Newsidler, del 1536 i el 1540, seguits a partir del 1546 per nombroses tabulatures per a llaüt i teclat, com també d’exemples per a conjunt de cambra, a Itàlia, Alemanya, França, els Països Baixos i Anglaterra.
Música