Es caracteritza pel començament anacrústic i una estructura regular en dues seccions amb frases de dos a quatre compassos. La seva coreografia utilitzava els mateixos passos que el minuet -tot i que executats de manera més ràpida-. En la seva modalitat més simple, però, era ballada per diverses parelles a la manera de la contradansa. Era freqüent l’ús de l’hemiòlia, especialment a les cadències de final de secció. Amb el mateix nom de passepied fou coneguda al segle XVI un tipus de dansa ràpida de metre binari -amb frases de tres compassos, seguint el model de la branle-, difícilment relacionable, però, amb el passepied del final del segle XVII i principi del XVIII. El passepied barroc fou molt popular a l’òpera i el ballet francesos (Lully, Campra, Desmarets, Lalande, Rameau), gèneres en què sovint s’associava a escenes pastorals o marítimes. Igualment, formà part de la suite orquestral o per a clavicèmbal alemanya de la darreria del Barroc (J.K.F. Fischer, J.S. Bach). En tots els casos era freqüent aparellar dos passepieds per a interpretar-los alternativament (passepied 1-passepied 2-passepied 1). La denominació passepied apareix com a títol d’algunes obres de compositors del segle XX, com L. Delibes o C. Debussy.
Música