ragtime

*

m

Música

Exemple 1

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

Gènere musical nord-americà, desenvolupat per músics afroamericans i caracteritzat pel seu ritme sincopat.

Presenta un marcat acompanyament rítmic, sobre el qual es basteixen melodies elaborades amb frases sincopades, desplaçades i accentuades. Evolucionà de la interpretació característica que els músics negres feren del repertori de marxes, polques, quadrilles i altres gèneres ballables als Estats Units i en voga a la segona meitat del segle XIX. A la seva època, que cal situar aproximadament entre el 1890 i el 1914, els termes rag i ragtime s’aplicaren a diverses manifestacions musicals, com ara les cançons de melodia sincopada, els arranjaments d’aquestes cançons per a banda, orquestrina de ball o altres combinacions instrumentals, la música de ball i les marxes molt sincopades. El ragtime de piano fou el que tingué major entitat i quedà històricament associat al terme.

Exemple 2. Exemple 3 - S. Joplin: Maple Leaf Rag, fragment

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

Un piano rag presentava una forma multiseccional similar a les de la marxa o quadrilla. Escrit en compàs de 2/4, la mà esquerra executa corxeres alternant notes soles o octaves al registre baix, amb acords al registre mitjà. La mà dreta aporta la melodia, que inclou motius sincopats de l’estil dels exemples 1 i 2, i moltes altres variacions, que generen un sentit polirítmic, reminiscent de la música de l’oest d’Àfrica, dins el marc de la música de tradició europea. El ragtime de piano fou música escrita, distribuïda a través de les partitures i també dels rotlles de pianola, i gaudí d’una gran popularitat. Malgrat l’absència de documentació sonora, cal estimar que els intèrprets feien un cert ús de la improvisació. Entre els pianistes compositors més importants cal destacar Thomas Turpin (1873-1922), que compongué Harlem Rag el 1897, Scott Joplin, que com pongué un dels rags més populars: Maple Leaf Rag (1899) (ex. 3), i Eubie Blake, autor de Sounds of Africa (1898). El ragtime fou una de les primeres manifestacions de la música distintiva dels afroamericans i un element principal de la formació del jazz. Compositors europeus com C. Debussy, I. Stravinsky i E. Satie inclogueren elements de ragtime en les seves creacions. A partir del 1950 es produí una certa revifalla del ragtime, que fou cultivat per pianistes com Max Morath, Ralph Sutton i Joshua Rifkin.