Derivà probablement d’una dansa italiana anterior, els trets característics de la qual són pràcticament desconeguts, tot i que alguns teòrics del XVIII la consideraren una mena de giga lenta amb connotacions pastorals. Presenta una fórmula rítmica característica, amb anacrusi i figura amb puntet: ww. Ww ww ww. D’estil senzill, té frases d’un o dos compassos, amb melodies i harmonies clares. Al segle XVI n’existia una forma vocal anomenada ciciliana que utilitzava una forma poètica particular, l'strambotto siciliano, que donà lloc a les anomenades arie siciliane. Fou a partir del final del XVII que adquirí gran popularitat, i fou usada profusament per A. Scarlatti i els seus contemporanis com un tipus d’ària. Al segle XVIII desenvolupà la típica fórmula rítmica esmentada en les cantates i òperes. En aquest segle el tempo, fins aleshores ràpid, s’alentí i es feu freqüent l’ús de certs recursos, com ara la sexta napolitana, el mode menor o el pedal harmònic, de manera que adquirí un caràcter expressiu i gairebé malenconiós. Fou introduïda com a moviment lent al concert, la sonata i la suite per G.F. Händel, J.S. Bach, J.M. Leclair o F. Couperin, entre molts altres. Al final del segle XVIII fou utilitzada per W.A. Mozart (Concert per a piano en la M, KW 488, i altres) i J. Haydn (Quartet de corda, opus 20, núm. 5).
f
Música