Musicalment incorporava elements de l’havanera, la milonga i el candomblé, i també de la canzonetta italiana i del fandango. Primer seguia un ritme de 2/4, però més endavant esdevingué de 4/8, sempre sincopat. En el seu origen era la música que s’escoltava als bordells de Buenos Aires. Les parelles el ballaven molt juntes i amb moviments que evocaven violència i sexualitat. Quan al principi del segle XX el tango sortí dels prostíbuls i es popularitzà entre les diverses capes de la societat, també es convertí en un estil de música cantada, que recordava la sort de la mateixa gent que havien vist néixer el ball: immigrants, mariners i soldats, homes sols que eren protagonistes d’històries d’amor, traïció i mort.
En la formació bàsica que interpretava tangos, el cantant era acompanyat de guitarra, bandonió, violí i, sovint, també oboè i bandúrria. Durant el primer terç del segle XX, en el moment del seu màxim apogeu, hi havia tres capitals mundials d’aquest estil: la primera a l’Argentina mateixa, a Buenos Aires, i les altres dues a Europa, a París i Barcelona. A la capital catalana el tango arrelà fort, tant per l’acceptació de l’audiència local com per la presència de cantants i compositors argentins, i especialment per les diverses estades d’intèrprets de tangos importants com Carlos Gardel i el trio Irusta-Fugazot-Demare (1927-34) que es vinculà a l’empresa discogràfica Gramófono. Entre els seus autors i músics destacats hi hagué Eduardo Arolas, Aníbal Troilo, Roberto Firpo i E. Santos Discépolo. També cal esmentar Astor Piazzola, que modernitzà l’estil incorporant-hi el jazz i la samba. No es pot confondre el tango argentí amb l’andalús, provinent del flamenc i utilitzat en sarsueles, i l’americà, que no és altra cosa que l’havanera.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Febrés, Xavier
- Gabancho, Patrícia: Barcelona, tercera pàtria del tango, Quaderns Crema, Barcelona 1990
- Febrés, Xavier: Gardel a Barcelona i la febre del tango, Pòrtic, Barcelona 2001