Té l’origen en el conjunt de danses de compàs ternari pròpies d’Àustria i del sud d’Alemanya conegudes com a deutscher tanz, ländler, dreher, etc., totes elles de similars característiques melòdiques i coreogràfiques i d’estructura formal simple, amb dos períodes de vuit compassos repetits. Al final del segle XVIII, el vals destacà per sobre de les altres danses, en concret enfront del més lent ländler, del qual accelerà el tempo i refinà els moviments de gir característics. El caràcter atrevit de la dansa fou una de les causes del creixement de la seva popularitat, però també motiu de nombroses detraccions i censures. Amb tot, el vals esdevingué el ball de saló predilecte a tot Europa durant el segle XIX. Visqué el seu apogeu amb el desenvolupament del vals vienès, en la composició del qual destacà Joseph Lanner (1801 - 1843) i sobretot la família Strauss -especialment, Johann Strauss (pare i fill) i Joseph Strauss-. En la seva evolució formal, l'Aufforderung zum Tanz ('Invitació a la dansa', 1819) de C.M von Weber marcà un moment essencial, establint com a model una seqüència de valsos amb introducció i coda. A partir del 1830, el nombre de valsos inclosos en la sèrie es generalitzà en cinc i els períodes s’estengueren fins a setze compassos.
El vals exercí una gran influència sobre la pràctica totalitat dels compositors del segle XIX i les primeres dècades del XX, essent assumit dins l’àmbit concertístic i simfònic, i inclòs en el ballet i les formes dramàtiques. Com a dansa estilitzada fou conreada per F. Schubert, F. Chopin, F. Liszt, J. Brahms, P.I. Cajkovskij, C. SaintSaëns i G. Mahler, entre molts d’altres. En una mena d’homenatge al vals, M. Ravel compongué el seu famós poema coreogràfic La valse, per a orquestra.