El mot és la forma neutra del terme llatí quidlibet, que significa ’el que vulgueu'. El terme fou consagrat per Wolfgang Schmetzl en un recull imprès del 1544. Durant el segle XV, però, ja havien aparegut determinades formes musicals heterogènies, formades per diversos fragments breus successius (monodia) o simultanis (polifonia) amb textos i melodies reconeixibles per l’auditori a qui anava dirigida la composició. Sovint es perseguia aconseguir un efecte humorístic proper a la paròdia. En altres ocasions l’objectiu era l’exhibició virtuosística de compositors o intèrprets. Els tractadistes s’hi referiren abundantment i en descriviren el funcionament. Michael Praetorius en codificà els diversos tipus en Syntagma musicum (1618): de catàleg, successius i simultanis. Durant el Renaixement s’utilitzaren altres termes per a referir-se al mateix procediment o altres de similars. La fricassée, a França, la messanza i la misticanza, a Itàlia, o l'ensalada, a la Península Ibèrica, són gèneres que hi estan emparentats.
m
Música