Dit també d’una peça composta en aquest estil. Com a recurs compositiu per a posar música a un text -habitualment per a solista-, moltes vegades comporta la difuminació o la pèrdua de la regularitat en el tempo i el metre i de l’estructuració formal específica de la música. Fou un dels recursos fonamentals dels grans gèneres vocals del Barroc (l’òpera, la cantata i l’oratori), tot i que el seu ús no es limità a aquests gèneres. El terme recitatiu és la traducció de l’abreviació de l’expressió italiana stile recitativo ('estil recitatiu'), apareguda per primer cop el 1626 en La catena d’Adone, de Domenico Mazzocchi. El seu desenvolupament, en especial en l’òpera, està lligat estretament a la Camerata Fiorentina, activa a Florència al final del segle XVI, per bé que algunes de les seves característiques (claredat del text, servitud de la música a la paraula) es troben ja en molts fragments declamatoris de la monodia dels segles XV i XVI. Anomenat inicialment stile rappresentativo - per J. Peri, G. Caccini o C. Monteverdi entre d’altres-, esdevingué l’estil fonamental en la monodia italiana del segle XVII. Prengué del madrigal l’estructura harmònica, les cadències i l’ús del cromatisme, adaptant-ne en certa manera l’organització formal. Tot i el progressiu procés de diferenciació entre recitatiu i ària, la monodia italiana del segle XVII aconseguí combinar la fluïdesa rítmica i harmònica del primer amb l’estructuració formal de la segona. Al final del segle XVII i el començament del XVIII, a causa de la preeminència de l’ària com a element dominant en l’òpera, el recitatiu es limità en molts casos a fer de nexe entre les diverses àries, desenvolupant i avançant l’acció dramàtica. D’aquí que adquirís una important funció modulatòria, per conduir musicalment d’una ària a la següent. Durant aquest període fou molt important la cerca de continuïtat tant musical com narrativa entre ambdós elements. Desenvolupat inicialment només a Itàlia, el recitatiu s’estengué ràpidament per Alemanya, França i Anglaterra i el seu èxit es degué tant a la seva capacitat expressiva com a l’extrema novetat que suposava. El seu desenvolupament a França fou característic: adoptà un mode menys declamatori i amb major precisió en la notació rítmica, servint-se de canvis de compàs i un gran nombre de valors rítmics, possiblement per influència del vers mesuré.
El tipus de recitatiu més estès al segle XVII fou el recitativo semplice (anomenat al segle XIX recitativo secco), en el qual la melodia era acompanyada només pel baix continu, amb un ritme harmònic lent i de textura poc densa, cosa que permetia perfectament l’acompliment de la seva funció narrativa, sense enfosquir el text. Aquest tipus de recitatiu fou pràcticament abandonat al llarg dels segles XVIII i XIX -relegat només a l'opéra-comique italiana- en favor del recitativo accompagnato (també anomenat stromentato), en el qual l’orquestra acompanya les declamacions dels personatges del drama, sobretot dels principals (recitatius de Jesús en La passió segons sant Mateu de J.S.Bach, per exemple). Les darreres òperes d’A. Scarlatti presenten un tipus especial de recitatiu acompanyat anomenat recitativo obbligato, en el qual l’orquestra desenvolupa passatges independents i de contundent expressivitat. Aquesta nova forma de recitatiu fou ràpidament desenvolupada pels compositors del segle XIX, tendint a la construcció motívica en la part orquestral que permetés una major continuïtat i restant importància musical a les parts vocals, que eren en molts casos preses com a parts merament declamatòries properes a la pràctica anomenada parlato (com es pot veure, per exemple, en les escenes inicials del Rigoletto i de La Traviata de G. Verdi).
Aviat aparegueren exemples de música instrumental imitant l’estil recitatiu, com les Biblische Historien ('Històries bíbliques', 1700), de J. Kuhnau. Es poden trobar passatges instrumentals de caràcter recitatiu en moltes de les obres per a teclat de C.P.E. Bach, J. Haydn, W.A. Mozart, L. van Beethoven, R. Schumann, H. Berlioz o A. Schönberg. Fou aquest darrer compositor (Pierrot Lunaire, 1912) qui introduí en la música del segle XX una nova forma de recitatiu caracteritzada per la barreja equilibrada de parla i cant, anomenada sprechstimme o sprechgesang, la qual determina amb precisió els valors rítmics però no l’afinació, que s’indica només de manera aproximada.