Originalment, fou un cant processional (de l’altar a l’ambó), que sovint precedia les benediccions o altres accions litúrgiques. El text, en llatí, es dividia en estrofes iguals sense tornada. El terme conductus apareix esmentat per primer cop en manuscrits de mitjan segle XII, com ara el Codex calixtinus. A l’etapa monòdica, es distingí dels altres gèneres contemporanis perquè no es basava en cap melodia preexistent. N’hi havia de dos tipus: sil·làbics i melismàtics. Hi ha exemples de conductus melismàtic en l’obra de Perotin, compositor de l’escola de Notre-Dame de París. Juntament amb l’Aquitània, i malgrat que els estils dels seus repertoris respectius no tenen gaires coses en comú, París fou un dels grans centres de creació, interpretació i difusió del gènere. El conductus polifònic era una obra a dues, tres o, com a màxim, quatre veus. El tenor, la veu més greu, cantava la melodia amb el text complet, mentre que les altres veus vocalitzaven sobre la vocal accentuada dels mots més importants. Paral·lelament a l’augment de festivitats o celebracions que reclamaven la interpretació de conductus -no solament religioses sinó també de caràcter social o polític-, s’afegiren preludis i postludis florejats, sense text, que probablement eren interpretats només per instruments.
Música