Antigament també se’n cantaven dins l’ofici diví, especialment després de la capítula. Originàriament era un text, a manera de trop, adaptat a una vocalització d’un cant litúrgic, especialment al melisma de l’última síl·laba de l’al·leluia de la missa. Aquesta vocalització, més o menys àmplia segons el grau de solemnitat de la festa, s’anomenava jubilus, melodia o sequentia. Els versos aplicats sobre aquesta sequentia foren anomenats prosa o verba. De l’expressió prosa ad sequentiam ('prosa feta sobre la seqüència') provenen els dos noms, prosa i seqüència, que rep el mateix concepte. Se’n discuteix encara el lloc d’origen. Tradicionalment es creia -d’acord amb una carta de Notker de Sankt Gallen- que era el monestir francès de Jumièges, d’on procedia un monjo que, arran de les invasions normandes, es refugià a Sankt Gallen; aquest monjo duia un antifonari ple de "versus ad sequentias". Notker s’hi hauria inspirat per a compondre les seves seqüències. J. Chailley posà de manifest que a Sant Marçal de Llemotges existia un repertori de seqüències independent del de Sankt Gallen. També se sap que al monestir de Saint-Amand, on desplegà la seva activitat Hucbald (~840-930), i també a Fleury es cantaven seqüències als segles IX i X. Es pot assegurar, doncs, que durant aquests dos segles hi hagué dos centres difusors de seqüències: Sant Marçal de Llemotges, que estengué la seva influència per França, Itàlia, Catalunya i Anglaterra, i Sankt Gallen, que ho feu pels països germànics i el nord d’Itàlia. Conreades a Catalunya des del segle XI, formen part dels prosers, on gairebé sempre van unides a les col·leccions de trops. Els prosers catalans més antics conservats són dos manuscrits de la primera meitat del segle XII i escrits per a ús de les catedrals de Vic (manuscrit conservat a la Biblioteca Capitular de Vic) i de Girona (conservat a la Bibliothèque Nationale de París). Al segle XII, aquestes seqüències adquiriren la forma de veritables poemes litúrgics. Es coneixen unes 5 000 seqüències, la gran majoria anònimes. La reforma de Pius V (1568) només en conservà quatre: Victimae paschali laudes (del final del segle X, d’origen germànic), Veni Sancte Spiritus (segle XI, anònima), Dies irae, dies illa (originàriament del segle XI, bé que la forma actual, atribuïda a Tomàs de Celano, és del XIV) i Lauda Sion Salvatorem (del final del segle XIII, d’origen dominicà, atribuïda a Tomàs d’Aquino). Benet XIII n’introduí una altra el 1727: l'Stabat Mater dolorosa, de Jacopone da Todi.
f
Música