La reforma litúrgica del concili II del Vaticà li donà el nom de ’litúrgia de les hores'. Les dues hores de la tradició més antiga i universal són les del matí (laudes) i del vespre (vespres). Aviat s’hi afegí una pregària nocturna (les vigílies o matines) i altres hores diürnes (tèrcia, sexta i nona), i el monaquisme amplià la sèrie amb les hores de prima (a l’inici del treball quotidià) i completes (abans del descans nocturn). D’aquesta manera s’arribà a les vuit hores canòniques tradicionals, set de diürnes (d’acord amb el nombre sagrat de set, confirmat pel versicle "Us he lloat set vegades al dia" [Salm 118,164]) i una de nocturna (també d’acord amb el versicle "A mitjanit em llevava per lloar-vos" [Salm 118,62]). Antigament, per a la celebració de l’ofici diví calia recórrer a diversos llibres: saltiri, leccionari, antifonari, responser, himnari, etc. A partir del segle XII, els textos de l’ofici foren recollits en un sol llibre, el Breviarium Romanum, aprovat per Innocenci III (1215), parcialment reelaborat i difós pels franciscans al segle XIII i revisat diverses vegades: Pius V (1568), Pius X (1911) i Pius XII (1955). La reforma més dràstica és la del concili II del Vaticà promulgada per Pau VI (1970). Les melodies gregorianes de les antífones i himnes de l’ofici són recollides en l'Antiphonale Romanum (1912); les de l’ofici monàstic, en l'Antiphonale monasticum (1934), i les dels invitatoris i responsoris de matines de l’ofici monàstic, en el Responsoriale monasticum (1896).
m
Música