El seu nom deriva etimològicament del terme provençal ballada. En un principi es tractà d’una cançó, dansable i de caràcter popular, amb refrany. Ben aviat, però, es convertí en un gènere estrictament literari i musical molt elaborat. Les seves primeres manifestacions apareixen de manera incipient dins el repertori líric trobadoresc. Adam de la Halle fou un dels primers compositors que n’escriviren. En les ballades monòdiques del francès Jeannot de l’Escurel és on s’aprecien per primer cop diferències respecte a la resta de formes de la chanson, però fou sobretot durant el període de l'ars nova que la ballade adoptà una personalitat molt destacada i trobà en la polifonia el mitjà d’expressió preferit. Juntament amb les altres formes fixes (rondeau i virelai), la ballade s’erigí com a forma dominant de la poesia i la música de caràcter profà dels segles XIV i XV. Guillaume de Machaut en musicà no menys de 42, la major part a dues i tres veus. La temàtica del seus textos solia ser l’amor cortès. Amb Guillaume de Machaut, poeta i músic, la ballade regularitzà la seva estructura de tres estrofes i tornada. Les estrofes solien ser de set o vuit versos, amb la mateixa mètrica i idèntica rima, del tipus ababcdE o ababbcC. La forma musical s’ajustava generalment a l’estructura típica AAB o a la molt menys utilitzada AABB. En la majoria de casos predominà la veu superior, que podia arribar a ser molt ornamentada i era la que duia el text i tenia la major riquesa melòdica, mentre que les altres limitaven el seu paper a l’acompanyament, possiblement instrumental. Els autors de l'ars subtilior incidiren lleument en aquest patró, que esdevingué cada cop més un estereotip. Tan sols s’insistí en l’especulació sobre els aspectes rítmics i en la complexitat harmònica, tal com queda recollit en els exemples del manuscrit de Chantilly, on són representats compositors com Solage o Jo Cuvelier. Durant el segle XV anà perdent protagonisme i les seves particularitats es diluïren en els patrons més genèrics i senzills de la chanson borgonyona. Guillaume Dufay i Gilles Binchois n’escriviren algunes, encara que la forma preferida dels compositors de la seva generació fou el rondeau.
f
Música