Versió abreujada de la part corresponent als aeròfons, segons la classificació Hornbostel-Sachs
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Aquesta pertorbació és el resultat del desplaçament relatiu de l’aire respecte al generador de so (part de l’instrument que interfereix amb l’aire tot imprimint-li la vibració inicial). L’impuls de l’aire pot ser provocat pel desplaçament del mateix instrument, pel buf de l’instrumentista o per mitjans mecànics. El so inicial és amplificat i modulat instantàniament d’acord amb les característiques acústiques del tub, fins a produir la nota musical definitiva. El terme s’introduí en les classificacions organològiques modernes (classificació dels instruments) seguint els criteris de les tradicionals, que relacionaven l’aire en moviment amb els mecanismes sonors dels instruments de vent. F.A. Gevaert l’utilitzà per primer cop, seguit per Victor-Charles Mahillon, que se’n serví per a la classificació del Catalogue descriptif et analytique del Museu d’Instruments de Brussel·les (Gant, 1880). Felip Pedrell, amic personal de Mahillon, introduí a Espanya aquesta classificació en la seva Organografia Musical (Barcelona, 1901). No obstant això, la classificació no s’estructurà de forma més precisa i general fins a l’exposició d’Erich von Hornbostel i Curt Sachs, en la seva obra Systematik der Musikinstrumente (Berlín, 1914). En aquesta darrera classificació els aeròfons es divideixen en dues categories principals segons si l’aire en vibració està contingut dins de l’instrument o no. La primera inclou els instruments anomenats aeròfons de columna, tubs acústics o instruments de vent pròpiament dits, els quals produeixen el so a partir d’un generador contra el qual hom dirigeix un raig d’aire. La segona inclou els anomenats aeròfons lliures. Els aeròfons de columna es divideixen en flautes, llengüetes i trompetes. En les flautes (flauta) el so és generat per un bisell que en tallar el corrent d’aire del buf produeix els remolins de la vibració inicial. Aquestes se subdivideixen en aquelles flautes en què l’alè es dirigeix contra el bisell de forma directa, sense cap conducte d’aire -tant si el bisell és l’extrem del tub com si és un forat trepanat a la superfície- i les que utilitzen un canal intern per a aquesta conducció. Entre les primeres hi ha les flautes travesseres i les flautes de Pan, i entre les altres els xiulets, els flabiols i les flautes dolces. En els aeròfons de llengüeta (instruments de llengüeta), el so és generat mitjançant una llengüeta, peça flexible generalment de canya inserida a l’extrem superior del tub pel qual circula l’aire. Segons el tipus de llengüeta se subdivideixen en instruments de llengüeta doble (dues llengüetes superposades) ’oboè o tenora- i de llengüeta senzilla (una sola llengüeta) -el clarinet o saxòfon-.
Els aeròfons anomenats trompetes (trompeta) produeixen el so d’una manera semblant als de doble llengüeta però mitjançant la vibració dels llavis de l’intèrpret, recolzats contra una embocadura situada a l’extrem del tub de l’instrument. Se subdivideixen en dues famílies segons si només poden sonar amb els harmònics naturals o si poden ampliar la seva gamma amb sons harmònics artificials. Els aeròfons lliures més utilitzats són els que sonen per desplaçament, com els brunzidors i el fuet, o aquells en què el corrent d’aire és interromput per una o més llengüetes lliures. Aquesta segona categoria inclou les harmòniques, els acordions i els harmòniums.