Els seus textos solen ser estròfics -habitualment amb estrofes de vuit compassos dividits en dues parts simètriques-, i les melodies, de caràcter melancòlic, són en mode menor. D’origen incert, assolí una gran popularitat al segle XIX, especialment als cafès i tavernes de Lisboa. Hi ha dues menes de fado: el que prové dels barris lisboetes, d’aire sensual i personal, i el de Coïmbra, propi d’ambients estudiantils i de sonoritat més greu. Normalment vestits de negre, els cantants de fado solen acompanyar la seva veu amb una formació de dues guitarres portugueses, una de dotze cordes i l’altra de sis. Entre els seus intèrprets més destacats cal citar Marina Severa, Carlos do Carmo, José Rego, José Afonso i, sobretot, Amália Rodrigues. Prohibit durant la dictadura de Salazar, el fado es convertí en un dels símbols de la Revolució dels clavells de l’abril del 1974. Durant la darrera dècada del segle XX, Mísia i el grup Madredeus -barrejant el fado amb noves sonoritats i ritmes- han donat un nou impuls al gènere.
m
Música