Es desenvolupà sota la monarquia dels darrers Valois i gaudí de màxima popularitat sota els regnats d’Enric IV i Lluís XIII. D’esperit essencialment aristocràtic, el ballaven senyors, prínceps i sobirans al costat dels professionals de la dansa. L’espectacle, que incloïa poesia recitada, música vocal (air de cour), instrumental i danses, finalitzava amb un grand ballet. Els llibrets, quasi sempre d’inspiració mitològia o al·legòrica, eren repartits entre els assistents perquè poguessin seguir-ne l’argument. Cal cercar-ne els antecedents al darrer terç del segle XVI, època en què paral·lelament al ballet mascarade, poc elaborat, es desenvolupà, sota la influència de l’humanisme i de la pastoral italiana, el ballet mélodramatique. Le paradis d’amour (1572) i sobretot el Ballet comique de la royne (1581) són algunes de les primeres mostres del gènere, que anunciaven una nova estètica i responien a la voluntat de satisfer alhora "...l’ull, l’orella i l’enteniment". El moment culminant del ballet de cour arribà a mitjan segle XVII amb la figura de Jean-Baptiste Lully, el qual, amb la col·laboració de Molière i altres autors, acabà transformant el gènere.
m
Música