Als EUA, el mot comèdia musical s’utilitzava per a diferenciar-la de les operetes francesa, vienesa i anglesa. A més, era freqüent distingir entre comèdia musical i opereta americana, atenent a les característiques de la música i l’argument. Des del 1945, però, s’imposà el mot "musical" com a denominació genèrica, coincidint amb la proliferació d’obres amb arguments més seriosos i cada cop més allunyats del concepte estricte de comèdia. Són molts els països que al llarg del segle XX han desenvolupat fórmules populars de teatre musical a partir d’antecedents diversos; és habitual referir-s’hi amb el nom genèric de comèdia musical, per més que presentin considerables diferències formals, com el vaudeville a França, la revista a Espanya o el music-hall a la Gran Bretanya. En la majoria dels països esdevingué un producte de consum intern que poques vegades s’exportà fora del propi àmbit lingüístic.
L’any 1879, la presentació als Estats Units de l’opereta H.M.S. Pianoforte, dels anglesos William Schwenck Gilbert i Arthur Seymour Sullivan assenyalà el veritable inici del teatre musical americà. Des d’aquell moment, els espectacles picarescos tradicionals, com Evangeline i Adonis, començaren a considerar-se passats de moda i les obres de Gilbert i Sullivan es convertiren en models a imitar. El 1894 arribà al teatre Dayly’s de Broadway A Gaiety Girl, exemple de la nova comèdia musical anglesa. Amb el canvi de segle s’instal·laren als Estats Units alguns compositors d’origen centreuropeu que produïren obres prou properes al concepte d’opereta. És el cas de Victor Herbert, autor de Babes in Toyland (1903), Naughty Marietta (1910) o Sweethearts (1913); Rudolph Friml, recordat per The Firefly (1912) i Rose Marie (1924); i Sigmund Romberg, que compongué Maytime (1917), The Student Prince (1924) i The Desert Song (1926).
A un públic més popular s’adreçaven els musicals patriòtics de George M. Cohan, Little Johnny Jones (1904) o George Washington Jr. (1906), que sovint interpretava ell mateix. I també els d’Irving Berlin, anomenat el "Schubert d’Amèrica", que molt aviat començà a escriure les lletres de les seves cançons, com Watch your Step (1914) i Stop!, Look! Listen! (1915). Ja per al cinema, treballà amb Fred Astaire i Ginger Rogers en Top Hat (1935), Follow The Fleet (1936) i Carefree (1938), així com en Holiday Inn (1942), per a la qual compongué White Christmas, cantada per Bing Crosby. A Broadway estrenà també This is The Army (1942), Annie Get Your Gun (1946) i Call me Madam (1950).
Gairebé al mateix temps escrivia les seves primeres cançons Jerome Kern. Considerat l’introductor de les harmonies i les instrumentacions de blues i de jazz a Broadway, compongué Oh Boy! (1917), Oh Lady! Lady! (1918) i Sunny (1925), entre d’altres. Després s’acostà a l’opereta amb Show Boat (1927), amb llibret d’Oscar Hammerstein II, obra que presentava uns plantejaments tràgics gairebé revolucionaris a l’època. També fou l’autor de la música de pel·lícules com Swing Time (1936) o Cover Girl (1944). L’estrena de Lady Be Good! (1924), amb música de George Gershwin i lletra del seu germà Ira, assenyalà un punt d’inflexió en presentar per primer cop una partitura directament inspirada en el jazz. Gershwin continuà produint cançons memorables com Oh, Kay! (1926), Funny Face (1927), Strike Up The Band (1930) i Girl Crazy (1930), que alternava amb les seves obres per a sales de concerts.
Altres èxits de la dècada foren No, No, Nanette (1925) de Vincent Youmans, i Good News (1927), amb música de Ray Henderson i lletres de B.G. De Sylva, considerada la quinta essència de la comèdia musical d’aquella època. Però potser les millors obres del moment foren les del compositor Richard Rodgers, amb lletres de Lorenz Hart, com Dearest Enemy (1925), On Your Toes (1936), que introduí el ballet contemporani a la comèdia musical, The Boys From Syracuse (1938) i Pal Joey (1940), protagonitzada a Broadway per Gene Kelly. Després de la mort de Hart, Rodgers s’associà amb Oscar Hammerstein II i les seves obres s’acostaren a la línia marcada pel Show Boat, de Kern, una mena d’opereta moderna amb arguments més elaborats, com Oklahoma! (1943), Carousel (1945), South Pacific (1949), The King and I (1950) i The Sound of Music (1959).
El 1927 s’estrenà la pel·lícula The Jazz Singer, en la qual Al Jolson cantava peces d’Irving Berlin i d’altres autors, i que inaugurà l’era del cinema sonor. El cinema donà al musical americà una projecció internacional, per més que sovint es limités a adaptar èxits teatrals o utilitzés les millors cançons amb nous arguments. Tanmateix, el coreògraf Busby Berkeley dirigí nombrosos musicals originals, de cinema popular i modern, amb música de Harry Warren i lletres d’Al Dubyn, com ara 42nd Street (1933), Good Diggers Of 1933 (1933), Footlight Parade (1933) i Dames (1934). Uns quants anys després, Warren compongué les cançons de la pel·lícula de Judy Garland The Harvey Girls (1946), amb lletra de Johnny Mercer.
Cole Porter estrenà a Broadway els seus primers musicals abans que Gershwin, Youmans o Rodgers, però no triomfà fins a Paris (1928). Fill de bona família, al seu geni melòdic afegí unes lletres enginyoses i impertinents que reflectien els ambients elegants i cultes, però alhora superficials, en els quals es movia. Un exemple d’això són les obres Anything Goes (1932) i Kiss me, Kate (1948), aquesta darrera inspirada en Taming of the Shrew (1954), de Shakespeare, la qual obtingué un aclaparador èxit de crítica i de públic, superà les mil representacions, fou traduïda a nombroses llengües i es presentà a Alemanya, Turquia, Japó, Txecoslovàquia, Hongria, Polònia i Àustria.
Altres compositors del moment foren Arthur Schwartz, autor de The Little Show (1929) i The Big Wagon (1931), i Harold Arlen, que escriví The Wizard of Oz (1939), amb lletres d’E.Y. Harburg. Arlen estrenà a Broadway obres com Bloomer Girl (1944) i House of Flowers (1954), amb lletres pròpies i de Truman Capote, autor de l’argument. Els anys següents, el musical avançà progressivament cap a una integració més gran d’argument, cançons i balls. Leonard Bernstein seguí una línia més innovadora, amb musicals com On The Town (1944), Candide (1956) i West Side Story (1957). Frank Loesser, amb Guys and Dolls (1950) o The Most Happy Fella (1956), i Richard Adler i Jerry Ross, amb The Pajama Game (1954) i Damn Yankees (1955) -ambdues amb coreografia de Bob Fosse-, exploraren també els temes i ritmes contemporanis. Meredith Willson optà, en canvi, per solucions més tradicionals en el seu gran èxit Music Man (1957). Aquest mateix fou el tarannà de Fiorello (1959), de Jerry Bock i Seldon Harnick, autors també de Fiddler on the Roof (1964). D’altra banda, cal esmentar l’obra de Jule Styne, amb títols com Gentlemen Prefer Blondes (1949), Bells Are Ringuing (1958), Gipsy (1959) i Funny Girl. El compositor Frederick Loewe i el lletrista Alan Jay Lerner aconseguiren grans èxits amb títols com Brigadoon (1947), Paint Your Wagon (1951), My Fair Lady (1956), Gigi (1958) i Camelot (1960).
Els ritmes del rock arribaren al musical de la mà de Bye, Bye, Birdie (1960), de Charles Strouse. Però fou Hair (1967), amb música de Galt MacDermot i lletres de Gerome Ragni i James Rado, la que significà el triomf definitiu a Broadway dels ritmes dels joves de l’època. Sens dubte, l’autor més destacat dels darrers anys és Stephen Sondheim, que estrenà títols tan destacats com ara A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1962), Company (1970), Follies (1971), A Little Night Music (1973), Sweeney Todd, The Demon Barber of Fleet Street (1979) i musicals de Marvin Hamlisch com A Chorus Line (1975) i They’re Playing Our Song (1979). Tanmateix, l’originalitat de Little Shop of Horrors (1982), del compositor Alan Menken i el lletrista Howard Ashman, facilità als seus autors el pas al cinema d’animació i compongueren per a Disney The Little Mermaid (1989) i The Beauty and the Beast (1991). Dins aquest gènere, cal destacar també The Nightmare Before Christmas (1992), amb música i lletra de Danny Elfman.
A Anglaterra, Noël Coward compongué la seva primera cançó, Forbidden Fruit, el 1916, i el seu primer musical complet, Bittersweet, el 1929. El 1963, Lionel Bart estrenà Oliver, que aconseguí un notable èxit també als Estats Units. Però la definitiva consagració internacional del musical anglès arribà amb Andrew Lloyd Weber, que s’inicià dins la mal anomenada òpera rock: Joseph and his Amazing Technicolor Dreamcoat, Jesus Christ Superstar (1972) i Evita (1978), totes tres amb lletra de Tim Rice. La seva trajectòria continuà amb Cats (1981), Phantom of the Opera (1986) i Sunset Blvd. (1993), cada cop més allunyades de la música pop del moment. També obtingué certa repercussió internacional Blood Brothers (1983), de Willy Russell.
Die Dreigröschenoper (1928) ("L’òpera de tres rals"), amb música de Kurt Weill sobre textos de Bertolt Brecht, trencà tots els esquemes del musical a Alemanya. Recollint l’ambient de sàtira popular i afegint-hi una forta càrrega política, fou un intent de despertar els sentiments revolucionaris al país, que s’estava decantant cap al nazisme. Weill continuà treballant en el gènere als Estats Units. A la resta d’Europa, el primer intent de crear una tradició de comèdia musical pròpia fou Feuerwerk (1950) ("Focs d’artifici"), del suís Paul Burk hard. Molts anys després, el compositor Claude-Michel Schönberg i els lletristes Alain Boublil i Jean-Marc Natel estrenaren a París Les Misérables (1980). Traduïda a l’anglès per Herbert Kretzmer i James Fenton, fou presentada a Londres el 1985 i a Broadway el 1987. La partitura de Schönberg fou elogiada per la seva riquesa melòdica, que combina madrigals amb rock i que evoca compositors tan diversos com G. Bizet i K. Weill.
A Catalunya, Alfons Roure i Josep Maria Torrents, responsables d'En Mariano de la O o La reina ha relliscat, juntament amb Josep Santpere, autor d'El Pepito Santpere, caracteritzen la millor època del gènere, durant la curta etapa de la Segona República Espanyola. Altres obres d’aquest període són Oh Charleston (de M. Sugrañes i J. Costa), Aquesta nit i mai més (d’A. Roure i F. Cotó), Deauville, port de París (de G.A. Màntua i J.M. Torrents), Quina nit! (de S. Bonavia i J. Mestres) o El rei fa treballs forçats (d’A. Roure i J. Suñé Tomàs). L’escriptor Jordi Teixidor afavorí la recuperació del gènere amb una obra molt més sòlida i que esdevingué el primer èxit comercial del teatre català contemporani: El retaule del flautista, premi Josep Maria de Sagarra 1968, amb música de Carles Berga, seguint paràmetres inspirats en Brecht. La companyia teatral Dagoll Dagom esdevingué, els anys següents, el màxim exponent del musical a la catalana, arran de l’estrena d'Antaviana (1978), sobre contes de Pere Calders il·lustrats per les "músiques màgiques" de Jaume Sisa. Posteriorment posaren en escena Nit de Sant Joan (1981), també amb cançons de Sisa; Glups! (1983), amb música de Joan Vives, Mar i cel (1988), amb text de Xavier Bru de Sala i música d’Albert Guinovart, i Flor de nit (1992), novament amb música de Guinovart i llibret de Manuel Vázquez Montalbán. Cal esmentar també altres iniciatives, com ara Línia roja(1990), amb textos de Pau Riba i música de Josep Sanou, Joan Anton Mas i Sergi Riera, Cegada de amor (1994), espectacle de La Cubana amb música de Joan Vives, o Soc lletja (1997), amb text de Sergi Belbel i música de Jordi Sánchez.
Bibliografia
- Bordman, G.: La opereta americana, Edamex, Mèxic 1983
- Bordman, G.: Comedia musical americana, Edamex, Mèxic 1985
- Ewen, D.: Historia del teatro musical de los Estados Unidos, Compañía General de Ediciones, Mèxic 1968
- Lerner, A.J.: The Musical Theatre, McGraw-Hill Book Company, Nova York 1986