forma oberta

f

Música

Obra constituïda per fragments o parts que l’intèrpret pot ordenar de diferents maneres, sigui de forma lliure, sigui atenent les indicacions del compositor.

Mitjançant aquest recurs una mateixa obra pot, almenys potencialment, donar un resultat sonor diferent en cada execució i per tant, des d’aquesta perspectiva, ser una obra no ’tancada'. La forma oberta, també coneguda com a ’forma mòbil', és característica dels corrents avanguardistes de la segona meitat del segle XX i ha estat conreada per autors com K. Stockhausen, en el seu Klavierstück XI (1956), o P. Boulez, en alguns moviments de la seva Sonata núm. 3 (1957) per a piano.