Per extensió també s’aplica als tipus d’actuacions que allí es representaven. Pels volts de l’any 1830 anà arrelant entre les classes populars de la ciutat de Londres el costum de trobar-se a les tavernes, on es divertien escoltant i cantant cançons populars, sovint d’un to groller i plenes de dobles sentits. El propietari del local era el principal encarregat d’engrescar la clientela. Aquest costum s’anà estenent per tota la Gran Bretanya i també sintonitzà amb fenòmens similars que es produïen en altres països (a l’Amèrica del Nord, el vodevil i a França, el cabaret). A la difusió de l’espectacle s’afegí una evolució en les formes, sense renunciar, però, al seu caràcter original. Els cantants que hi actuaven ja tenien una dedicació més exclusiva i també es dedicaven a portar els seus espectacles d’un local a l’altre, fet que els donà una gran popularitat, a ells i a les seves representacions. Marie Lloyd, Dan Leno, Little Tich, Vesta Tilley, etc., són alguns dels noms més famosos de l’època. També era molt important la figura del mestre de cerimònia, responsable de conduir un espectacle cada cop més diversificat i perfeccionat. Es construïren més locals, amb més capacitat i més preparats per a satisfer les necessitats que el muntatge anava generant. El 1861 obrí les portes el music-hall més emblemàtic, l’Oxford, i es visqueren els anys de màxima esplendor del gènere. Després de la Primera Guerra Mundial, però, començà la decadència, probablement per l’excés de sofisticació i refinament, i per les restriccions en la venda de begudes.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Vázquez Montalbán, Manuel: 100 años de canción y music hall, Difusora internacional, Barcelona 1974