El seu repertori pot incloure pràcticament totes les obres orquestrals barroques i clàssiques i, fins i tot, algunes simfonies del primer Romanticisme (algunes de F. Schubert, per exemple). Això no vol dir que, durant aquests períodes, no es poguessin reunir grups semblants en nombre als d’una orquestra simfònica actual, sinó que es feia en ocasions molt especials i, sovint, afegint instruments a obres que podien ser tocades amb una orquestra menor. La interpretació del repertori anterior al Romanticisme és, doncs, un dels motius per a la creació d’aquests grups durant el segle XX.
Amb el creixement de l’orquestra, durant el segle XIX, s’entrà en un terreny apte només per a conjunts molt nombrosos (d’uns cent músics). Avui dia, aquests grups s’anomenen orquestres simfòniques (o filharmòniques). El repertori del Romanticisme ple per a orquestres de cambra és molt minso. Inclouria, per exemple, el Siegfried Idyll, de R. Wagner, i, d’alguna manera, les Serenates, opus 11 (versió per a petita orquestra) i 16, també "per a petita orquestra", de J. Brahms, tot i que la darrera és per a un grup sense violins, i no tan petit, la qual cosa fa que pràcticament només sigui factible amb orquestres simfòniques.
El repertori de l’orquestra de cambra comprèn força obres del segle XX, precisament en un intent de buscar alternatives al creixement de l’orquestra. Algunes de les primeres, escrites a l’entorn de l’inici del Neoclassicisme, foren la Simfonia Clàssica (1916), de S. Prokof’ev, les suites núm. 1 (1917) i núm. 2 (1915), d’I. Stravinsky, la Lustige Sinfonietta, de P. Hindemith (1916), l’òpera Ariadne auf Naxos, de R. Strauss (1916), etc. No es consideren obres per a orquestra de cambra, almenys en sentit estricte, les dirigides a conjunts variables amb un instrument per part, com el Pierrot Lunaire (1912), d’A. Schönberg, o L’histoire du soldat (1917), d’I. Stravinsky, i tampoc diverses peces amb el qualificatiu "de cambra", com la Kammersymphonie, opus 9 (1906), de Schönberg, per a quinze instruments (sense doblar) o el Kammerkonzert (1923-25), d’A. Berg, també per a quinze solistes (piano, violí i tretze instruments de vent), per la mateixa raó. Schönberg, de tota manera, en referir-se al seu Pierrot Lunaire especificà que es tractava d'"un cicle de poemes declamats amb l’acompanyament d’orquestra de cambra" (1937).
Des del final del segle XVII i durant tot el XVIII, música de cambra era tota la que es feia als palaus (incloent-hi l’orquestral); les altres categories de la música eren, aleshores, la religiosa, l’òperística, etc. (en paraules de S. de Brossard, en el Dictionaire de Musique del 1701: "l’Eglise, la Chambre, le Théatre&c."). L’aplicació de la paraula cambra, durant el segle XX, a obres de naturalesa orquestral (simfonia, concert, etc.) deu molt a la citada Kammersymphonie de Schönberg, tot i que el seu autor es queixava que "fins ara, de les meves partitures, les parts que han estimulat l’interès dels meus successors són només els meus títols" i encara, al mateix text (1923): "hi ha orquestres de cambra i simfonies de cambra fins i tot abans de l’època de Bach". El 1926, Paul Sacher fundà l’Orquestra de Cambra de Basilea per a interpretar obres preclàssiques i música contemporània. Fou la primera d’una sèrie de formacions mítiques que inclogueren l’English Chamber Orchestra (1948) i un llarg etcètera, on caldria situar una bona part de les orquestres amb instruments històrics, encapçalades pel Concentus Musicus de Viena (1953), dirigit per Nikolaus Harnoncourt.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Orquestra de Cambra Amics dels Clàssics: 50 anys de promoció musical, Barcelona 1986