i flauta travessera | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

flauta travessera

substantiu femeníf
Música
Flauta travessera
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de la família de vent-fusta.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna (instrument de vent pròpiament dit) tipus flauta de buf lateral. Instrument molt antic i emprat en moltes cultures, la seva modalitat occidental actual consisteix en un tub cilíndric de metall proveït de forats i claus que es toca -bufant directament contra l’embocadura- sostenint-lo paral·lelament al pla de la cara de l’instrumentista. El seu nom podria derivar del llatí flatulare (de flatus, buf) i estar relacionat amb l’occità flauja i flaujol.

Morfologia i tècnica

El disseny modern de la flauta travessera data de l’any 1847 i és una invenció de Theobald Böhm (sistema Böhm), el qual, per tal de simplificar al màxim la tècnica d’execució, proveí l’instrument d’un elaborat sistema de claus, anelles i varetes. S’ha construït amb diferents menes de fusta i també amb vori, coure, argent i platí, però el material més corrent actualment és l’alpaca. La flauta travessera consta de tres parts, cap, cos i peu, que s’uneixen entre elles mitjançant encaixos. El cap porta soldada una placa normalment rectangular d’angles arrodonits on hi ha l’embocadura o forat pel qual es bufa. Per a fer sonar la flauta, l’instrumentista recolza el llavi inferior en el forat de l’embocadura, i el buf, canalitzat pels llavis, pica directament contra el cantell oposat de l’orifici -que fa funcions de bisell- tot dividint el flux d’aire i fent-lo vibrar. Lentre el cap i el cos és regulable per tal que, variant lleugerament la llargària del tub, es pugui modificar l’afinació de l’instrument. El seu diàmetre presenta una petita reducció respecte al del cos (al voltant d’uns 2 mm) per a afavorir l’emissió de les notes greus. L’extrem oposat a l’encaix amb el cos disposa d’un tap mòbil que, comandat per un cargol, permet modificar la longitud total del tub. El cos, d’uns 19 mm de diàmetre i amb tretze forats, suporta la major part del mecanisme de claus, mentre el peu, amb tres forats més, acaba de formar la resta del mecanisme. La longitud total de la flauta és d’uns 67 cm. Té una extensió de tres octaves, de do3 a do6, més un registre sobreagut, amb notes d’emissió difícil però possible, com a mínim d’una quarta. La família de la flauta travessera n’inclou actualment tres tipus d’ús corrent: la flauta en do, a vegades amb un peu intercanviable en si, el flautí o piccolo, que sona una octava més agut, i la flauta contralt en sol, anomenada també flauta baixa. Hi ha també instruments familiars de mides menys corrents, com ara la flauta baixa en do, la desapareguda flauta d’amor en la, molt usada als segles XVIII i XIX, o flautes més agudes emprades sobretot en la música de banda.

Història

La flauta travessera és un dels instruments més antics. Present, sota formes diverses, en les civilitzacions mesopotàmiques, arribà fins a la Xina, on fou coneguda com a ti en temps de la dinastia dels zhou, cap al segle IX aC. En la Grècia clàssica rebé el nom de plagiaulos, però no gaudí de la mateixa estima que altres aeròfons. Apareix en relleus etruscos de vers els segles II i III aC, i en la Roma clàssica s’anomenà fistula lotina. Desaparegué arran de la caiguda de l’imperi Romà, i cap al segle X ressorgí a la zona germànica de l’Europa de l’est, provinent de Bizanci. En l’Edat Mitjana rebé el nom llatí de fistula germanica, i més tard, el de flauta alemanya. A la Península Ibèrica arribà cap al segle XI, procedent del nord d’Àfrica, i fou anomenada xabeba. Apareix representada en les famoses miniatures de les Cantigas de Santa María (segle XIII).

Al segle XV ja s’havia estès a les corts de gairebé tot Europa, però les seves primeres descripcions daten del segle XVI. Durant el Renaixement, la flauta travessera consistí en un simple tub cilíndric de fusta amb sis forats de petites dimensions i amb embocadura de forat cilíndric. Se n’han conservat diversos exemplars a Berlín, Brussel·les, Verona i Viena, tots sense signar, excepte algun de construït per Claude Rafi (mort el 1553). La seva família inclogué tres tessitures: soprano (en la), tenor o contralt (en re), que fou l’origen de les flautes posteriors, i baixa (en sol). La seva extensió era d’unes dues octaves. A la primeria del segle XVII, amb l’aparició del nou estil expressiu del Barroc, sobretot en mans del violí, la flauta travessera experimentà un recés momentani. Pels volts del 1660, però, en un moment de gran renovació de tots els instruments de vent protagonitzat pels artesans francesos associats a la cort reial, com ara la família Hotteterre, la flauta travessera renaixentista esdevingué un nou model de flauta, que perdurà durant el segle XVIII. Aquest nou instrument s’anomenà traverse, traversière o traverso, per oposició a la flauta de bec, que fou coneguda senzillament amb el nom de flauta. La nova flauta barroca, feta normalment de fusta de boix (també de banús o vori), tenia de 60 a 65 cm de llargada, la nota més greu que produïa era un re i constava ja de les tres parts habituals, cap, cos i peu, unides per encaixos. La perforació del tub era cilíndrica al cap, però cònica decreixent a la resta de l’instrument. El peu era ovoide o convex, i disposava d’un nou forat, el setè, accionat ja per una clau de llautó o plata. La construcció en tres fragments permeté als artesans treballar amb més facilitat i precisió.

La flauta barroca presenta unes millores respecte a les seves predecessores: té un so més net, les notes del registre agut són de més fàcil emissió i l’instrument en general és més dúctil i àgil. S’han conservat flautes signades per Hotteterre a Berlín, Graz i Leningrad. Altres constructors d’aquest període foren P.J. Bressan i P. Naust. Aquest model de flauta, amb petits canvis i modificacions, fou el més corrent al llarg de tot el segle XVIII. Cap al 1720 el cos central es dividí en dues parts, cadascuna amb tres forats, i es fabricaren amb diversos cossos de recanvi que permetien variar-ne l’afinació. Aquesta mena de flauta, més refinada que les d’Hotteterre, fou desenvolupada per constructors com J. Denner (Nuremberg), els Stanesby, pare i fill, Bizey (París) o J.M. Anciuti (Milà).

La flauta barroca tenia dificultats d’afinació que es corregiren variant l’embocadura i emprant digitacions especials, cosa que inevitablement perjudicava l’homogeneïtat tímbrica de l’instrument. Cada tonalitat presentava, en aquestes flautes, un color diferent, i en sortien afavorides sobretot les de sol i re. A partir de la fi de l’època barroca, les noves necessitats tècniques i d’interpretació (augment de les possibilitats dinàmiques, homogeneïtat tímbrica, ampliació de l’extensió, etc.) feren aparèixer flautes amb un nombre més gran de claus. Cap al 1760, a Londres se n’ideà una que tenia ja quatre claus. També es tornà a una idea anterior: la d’ampliar el registre cap al greu afegint dues claus més. Vers la fi del segle XVIII aparegueren encara dues noves claus, una per al do central i una per al fa del dit petit. Juntament amb flautes de quatre, sis i vuit claus existiren varietats menys habituals de tres, cinc i set claus. El darrer refinament a final de segle fou un encaix metàl·lic entre el cap i el cos, a vegades convertit en un recobriment interior metàl·lic a tot el cap. Constructors de la segona part del segle XVIII foren la família Lot (París), R. Potter (Londres), A. Grenser (Dresden) o Schlegel (Basilea).

El segle XIX fou una època de moltes experimentacions en la construcció de les flautes travesseres. A la primeria de la centúria es fabricaven una gran varietat d’instruments amb materials diversos, amb encaix metàl·lic i l’interior del cap metàl·lic o no, amb quatre, cinc o més seccions, i amb una a vuit claus. La contínua investigació i experimentació en aquest camp no es deturà fins a l’arribada de Theobald Böhm, constructor i intèrpret a Munic, que es plantejà d’una forma nova tota l’estructura de l’instrument. En una visita a Londres l’any 1831, Böhm escoltà la flauta de Charles Nicholson, que tenia forats de diàmetre més gran i posseïa una qualitat i potència sonores excepcionals. L’any següent, Böhm creà el seu propi prototip de flauta amb forats grans i posteriorment canvià la perforació del tub de cònica a cilíndrica, disposant els forats segons càlculs acústics, i aplicant-li un mecanisme de claus en gran part d’invenció pròpia. El model definitiu data del 1847, amb catorze forats situats en els llocs acústicament correctes, d’uns 13 mm de diàmetre en una flauta de fusta i de 13,5 mm en una de metàl·lica. El tub permetia l’emissió d’harmònics exactes i el seu cap presentava una reducció progressiva d’uns 2 mm de diàmetre. La flauta tenia un so obert, una bona afinació i un mecanisme practicable, i fou adoptada lentament per tots els flautistes, fins a convertir-se en el model de flauta més emprat arreu. La flauta actual és pràcticament la mateixa flauta de Böhm amb petites variacions.

La primera funció de la flauta travessera fou acompanyar la monodia sacra i profana formant part de les agrupacions instrumentals de música culta. També participà sovint en els conjunts de música militar. En la Baixa Edat Mitjana el seu repertori consistia en peces polifòniques -interpretades amb altres instruments o doblant alguna de les parts vocals- i danses (saltarello, trotto, estampie). A partir del 1500 fou corrent la seva presència en els anomenats brocken consorts, juntament amb flautes de bec i violes, per a tocar ricercari, fantasies i canzoni, o, en música vocal, per a interpretar parts de chansons, motets i madrigals i també de misses. Sobretot a França, una flauta soprano, dues tenors i una baixa es combinaven per a formar un consort o conjunt homogeni. S’imprimiren col·leccions de cançons i de polifonia, sense text, per a aquestes formacions, com les Chansons musicales à quatre parties (1533) de P. Attaignant. Com a instrument solista, el repertori consistí en la interpretació de peces polifòniques arranjades per a un instrument melòdic amb l’acompanyament d’un d’harmònic com el clavicèmbal o el llaüt. Al segle XVII, amb l’aparició del nou estil barroc, la flauta sofrí un cert retrocés pel que fa al seu ús. S’emprà en grans conjunts en la música policoral, però no com a instrument solista o en la música de cambra. Després de la transformació soferta cap al final de segle, el traverso esdevingué un instrument solista important que gaudí d’una gran popularitat i ràpida difusió. Fou el preferit dels amateurs i virtuosos, inicialment a França i després a Alemanya i Anglaterra. Els primers virtuosos foren J. Hotteterre le Romain, Michel de la Barre, René Pignon Descoteaux, Jean-Gabriel Buffardin i Michel Blavet. El repertori consistia majoritàriament en peces per a flauta amb acompanyament de baix continu: sonates o suites de danses i sonates a trio per a dues flautes i baix continu. Molt habitualment, a part de les peces específiques per a la travessera, i seguint el costum habitual del segle XVIII, les veus superiors eren intercanviables i podien ser tocades, per exemple, per una flauta travessera, un oboè, un violí o bé una flauta de bec. Entre els compositors francesos d’aquesta època destaquem els noms de J. Hotteterre le Romain, els germans Philidor, F. Couperin i J.Ph. Rameau. A Itàlia la flauta s’emprà habitualment a partir del 1720, en un repertori més centrat en el concert que en la música de cambra. Compositors italians com A. Lotti, T. Albinoni, A. Vivaldi, F. Geminiani, F.M. Veracini, P.A. Locatelli o G.B. Sammartini figuren entre els més importans d’aquesta època. Cap a mitjan segle XVIII els compositors alemanys combinaren elements dels estils francès i italià en l’anomenat estil galant. Destaquen especialment J.J. Quantz (1697-1773), G.P. Telemann, J. Mattheson, J.A. Hasse i J.G. Graun. Igualment importants són les 12 sonates pour une traversière, un violon ou hautbois con basse-continue, op. 1, de G.F. Händel i l’obra de J.S. Bach, en la qual el traverso es pot trobar en les cantates, les passions, en el cinquè Concert de Brandenburg, en la Suite en si menor per a flauta, conjunt de corda i baix continu, BWV 1067, i en les sonates per a flauta i clavicèmbal i per a flauta i baix continu.

La flauta s’introduí en l’orquestra a la segona meitat del segle XVII per obra de G.B. Lulli, que usà l’instrument en el seu ballet Triomphe d’amour (1681). Cap a la fi del segle XVIII el seu ús ja era completament habitual. En les seves obres per a orquestra, els compositors de l’Escola de Mannheim començaren a utilitzar dues parts de la flauta juntament amb dos oboès, trompes i fagots. En aquesta època s’escriviren concerts per a flauta i orquestra, com els de W.A. Mozart o J. Haydn, mentre declinava lentament el repertori cambrístic i per a solista. Al segle XIX la flauta travessera visqué una etapa agitada i contradictòria. Els compositors romàntics s’interessaren més per la veu, el piano, el violí i el violoncel, que pels instruments de vent, a excepció potser del clarinet. Simultàniament, però, la flauta vivia una fase d’experimentació i renovació. Els virtuosos intentaren imposar la seva concepció de l’instrument i es feren càrrec del repertori en un intent d’imitar el virtuosisme de N. Paganini o F. Listz. Els concerts i les sonates per a flauta d’aquesta època foren una pura exhibició de virtuosisme, sense gairebé cap contingut musical. F. Devienne, G. Rudall, J.L. Tulou, C. Nicholson o P. Taffanel i P. Gaubert -aquests dos darrers considerats els fundadors de l’escola moderna francesa- foren alguns dels virtuosos més destacats. Fou en l’orquestra, però, on la flauta tingué el seu ús més important. Els solos eren cada cop més virtuosístics i el nombre de flautes s’amplià sovint a tres, entre les quals el flautí, i arribà a quatre en algunes obres de R. Wagner.

Al segle XX la flauta obtingué la seva total independència, cresqué la seva importància en relació amb els altres instruments, i els compositors, sobretot a partir dels anys cinquanta, renovaren el seu repertori. L’obra de C. Debussy és clau per a la moderna concepció de la flauta. Algunes peces seves com les Chansons de Bilitis (1897-98) per a dues flautes, dues arpes i celesta, Syrinx (1912-13) per a flauta sola o la Sonata pour flûte, alto et harpe (1916) han estat fonamentals en la història de l’instrument. Altres peces d’aquest segle on la flauta té un paper decisiu són el Pierrot Lunaire (1912) d’A. Schönberg, el Concert per a flauta (1934) de J. Ibert o les sonates de D. Milhaud i P. Hindemith. M. Ravel és un altre compositor de referència per a l’evolució de la flauta al segle XX. L’ús que en fa en les obres per a orquestra és magistral, com per exemple el solo de l’inici del Bolero (1927). L’any 1936 es produí un canvi en el tractament de la flauta travessera per part dels compositors. Density 21·5 d’E. Varèse i 5 incantations d’A. Jolivet -autèntiques obres d’avantguarda- foren el punt de partida d’un nou repertori, molt abundant i de gran qualitat, que tracta la flauta per ella mateixa, lliure ja de connotacions i tòpics extramusicals. A partir d’aleshores els compositors experimentaren amb noves tècniques i recursos sonors com els sorolls de les claus o la producció de sons multifònics. En aquesta línia cal recordar l’obra de B. Maderna o L. Berio. Altres autors que han escrit per a flauta sola o en conjunt durant el segle XX són P. Boulez (Le marteau sans maître), J. Cage, O. Messiaen, L. Nono, K. Stockhausen i B. Ferneyhough (Unity capsule, 1976). Alguns dels grans intèrprets d’aquest segle han estat M. Moyse -alumne de Taffanel i Gaubert-, S. Gazzelloni, J.P. Rampal, A. Nicolet, J. Baker, A. Marion, R. Aitken, J. Galway i B. Kuijken, aquest darrer especialista del traverso barroc.

Bibliografia

  1. Agricola, M.: Musica Instrumentalis deudsch, Wittenberg 1528, reedició facsímil de Breitkopf und Härtel, Leipzig 1896
  2. Artaud, P.Y.: La flauta, SpanPress, Cooper City 1998
  3. Baines, A.: Musical Instruments through the Ages, Faber and Faber, Londres 1957


Complement bibliogràfic

  1. Serra i Domènech, Dolors: Il Gardellino, per a flauta travessera 1; para flauta travesera; for flute, Dinsic Publicacions; Editorial M.F., Barcelona 1995
  2. Minguet i Irol, Pau: Reglas y advertencias generales para tañer la flauta travesera, la flauta dulce y la flautilla con varios tañidos demonstrados, y figuradas..., Joachin Ibarra, Madrid 1754

Col·laboració: 
JAG
Llegir més...