Designa també una peça instrumental destinada a ser interpretada per un d’aquests conjunts. Bàsicament, els consorts podien ser de dues menes: el whole consort, integrat per instruments d’una mateixa família (només flautes, violins, violes, etc.), i el broken consort, integrat per instruments de famílies diferents. Les possibilitats expressives i tímbriques del whole consort el convertiren en un bon substitut dels conjunts exclusivament vocals de l’època. Al final del segle XVI, el consort de violes fou una de les formacions més populars a Anglaterra. Compositors com T. Tallis, R. Parsons o W. Byrd aportaren obres mestres al gènere. L’any 1599 T. Morley publicà unes Consort Lessons, escrites per a un broken consort integrat per flauta de bec, dues violes de gamba (soprano i baix), llaüt, bandúrria i cistre. Ph. Rosseter emprà la mateixa formació en les seves Lessons for Consort (1609). Un altre gran compositor que escriví per a aquest tipus de conjunt fou M. Locke, autor de Compositions for Broken and Whole Consorts (1660). La popularitat del consort arribà al continent i fou elogiat per M. Praetorius en el seu Syntagma musicum, un dels textos més influents de la teoria barroca. W. Shakespeare s’hi referí en algunes de les seves obres, com ara Enric V o Al vostre gust, entre d’altres
m
Música