A partir dels segles XI i XII, el progressiu conreu de la polifonia requerí la presència, cada vegada més vinculant, d’un reduït nombre de cantors i ministrers als principals centres cortesans i eclesiàstics. Un dels primers assentaments que es coneixen és el de la capella que instituí el papa Benet XII al palau d’Avinyó el 1334, amb dotze cantors i un magister cappellae.
La tradició musical dels monarques de la corona catalanoaragonesa, que arrenca probablement amb Alfons I -tot i que no està avalada documentalment fins a l’època de Jaume II-, testimonia l’existència d’una petita capella de xantres per als oficis religiosos, a més dels cantors i els ministrers que donaven compliment musical a les celebracions de la vida cortesana. En el decurs del segle XV, i a imatge de la capella pontifícia, es constituïren les capelles cortesanes més importants d’Europa: la d’Alfons el Magnànim a Nàpols, la dels ducs de Borgonya, la vienesa de Maximilià I, les dels ducs de Ferrara i de Milà. El prestigi de les capelles del Renaixement era determinat pel nombre i per la qualitat artística dels seus membres, la gran mobilitat dels quals afavorí l’intercanvi dels repertoris, profà i eclesiàstic, i la difusió dels seus estils. Al tombant del segle XVI cadascuna de les dues capelles musicals dels Reis Catòlics tenia més de trenta-cinc membres, mentre que la capella pontifícia en mantenia una vintena. En el decurs dels segles XV i XVI es coneixen a Catalunya, al costat de les capelles de la reialesa, algunes de les capelles que mantenia la noblesa, com la de l’infant Enric d’Empúries, la dels ducs de Cardona i la dels comtes de Requesens.
Des de mitjan segle XIV, les catedrals començaren a disposar d’un mestre de cant, descendent del caput scholae o cabiscol dels monestirs medievals, i de quatre escolans cantors. Durant els segles XV i XVI les seus catalanes iniciaren les fundacions estatutàries de les seves capelles musicals, fet que conduí a la reglamentació de les ordinacions que les regiren al llarg dels segles XVII i XVIII. El seu repertori se centrava en la música pensada per a la litúrgia, misses, motets, salms i càntics en llatí, i en la música religiosa en llengua romanç, la qual prenia un relleu especial en els cicles de villancets que es cantaven per Nadal, Corpus i durant les festivitats pròpies de cada església. Aquelles capelles eclesiàstiques que a l’època renaixentista tenien entre quatre i vuit cantors, als quals s’afegia una petita cobla de xirimies i sacabutxos, el baixonista i l’organista, tendiren durant l’època barroca a ampliar les seves formacions vocals i instrumentals, amb instruments de corda, metall i d’altres propis per a la realització del baix continu, d’acord amb la nova estètica de la policoralitat. A partir del segle XVII, augmentà el relleu de les capelles de les parròquies que gaudien, ja tradicionalment, de més pes en la vida musical de les ciutats; aquest era el cas de les capelles musicals de Sant Feliu, a la ciutat de Girona, i de Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi i Sants Just i Pastor, a Barcelona, juntament amb la del Palau de la Comtessa. A redós de la capella del monestir de Santa Maria de Montserrat, es formaren, entre els segles XV i XIX, molts dels mestres de capella i organistes que després regiren les capelles musicals dels principals temples catalans, i també de l’àrea hispànica. Durant els segles XVII i XVIII, davant l’absència d’un mecenatge reial en terres catalanes, a excepció de la fugissera presència de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona, la majoria dels músics treballaven principalment al servei de les capelles de l’Església, la tradició musical de les quals quedà profundament esquerdada amb la desamortització de Mendizábal (1836). A la segona meitat del segle XIX les capelles eclesiàstiques iniciaren un procés de recuperació, incorporant l’estètica romàntica al repertori religiós i amplificant notablement els instruments de metall. Tanmateix, però, acabaren cedint la primacia musical a les noves iniciatives seculars. A mesura que s’apropava el segle XX, disminuí el pes de la tradició musical d’aquelles institucions, tant en el terreny de la pedagogia -per l’alternativa de les escoles municipals de música de nova creació-, com en el de la recepció i la producció musicals -atesa la febre operística i els nous gèneres instrumentals, que esdevenien els nous centres d’interès del públic-. Les capelles eclesiàstiques, llevat de les vinculades a escolanies, desaparegueren pràcticament a partir de la Guerra Civil de 1936-39. Al final del segle XX, els intèrprets dedicats a la recuperació del repertori musical històric reprengueren aquest terme per a evocar la composició tímbrica d’aquelles antigues institucions en les seves formacions.