L’objectiu de la duplicació és el de reforçar les notes més importants de l’acord reflectint, en certa mesura, l’ordre i les repeticions que apareixen en la sèrie dels harmònics. Com a conseqüència d’això, s’evita la duplicació de notes com 7es i 9es (i més en general totes les dissonàncies) ja que, en ser notes de resolució melòdica obligada, la seva duplicació podria provocar l’aparició d’octaves paral-leles (si les dues veus fan el moviment prescrit) o contrasentits melòdics (en la veu que, per evitar els paral·lelismes, no faci el moviment predeterminat).
El cas més reglat és el de la duplicació en acords tríades i en escriptura a quatre veus. La duplicació d’alguna de les notes de l’acord dependrà del seu estat, de la seva morfologia i del grau o funció que ocupa. Si l’acord està en estat fonamental, la duplicació més comuna és la de la fonamental. Si l’acord està invertit, es pot duplicar la fonamental o bé la 5a. La norma preveu certes duplicacions irregulars originades pel moviment melòdic de les parts, com la duplicació de la 3a en el VI d’una cadència trencada (causada pel moviment de la sensible cap a la tònica) o la duplicació, també de la 3a, en l’acord en la inversió quan el moviment melòdic de les dues veus és per graus conjunts i moviment contrari.
En els casos d’acords tètrades o pèntades (acords de 7a i 9a) i escriptura a quatre veus, la duplicació només es produeix quan no apareixen totes les notes de l’acord (en aquest sentit és molt freqüent l’absència de la 5a i la duplicació de la fonamental). Quan el nombre de veus és superior al nombre de notes, s’apliquen els preceptes anteriors amb les adaptacions corresponents a les noves circumstàncies.