El concepte de atonalitat s’ha constituït per oposició al de tonalitat. Això explica que hagi fugit del sistema de relacions jeràrquiques i funcionals que dominaven aquest últim. En la música atonal apareixen intervals melòdics i harmònics que dificulten l’establiment d’un centre tonal concret, d’un acord de tònica. Tampoc no es pot parlar de progressió de graus harmònics en un sentit causal, sinó d’enllaços acòrdics. L’emancipació de la dissonància suposa un fonament imprescindible per a la atonalitat. Si dins del sistema tonal la consonància implica estabilitat i repòs, atès que s’identifica amb un grau significatiu de l’escala, la dissonància és sinònim d’expressivitat i desequilibri en la mesura que s’allunya d’aquests graus (consonància/dissonància). Els acords es formen partint de principis constructius diferents dels de l’harmonia tonal, com les superposicions de 2es, superposicions de 4es, etc. D’altra banda, la tonalitat resta lligada a d’altres elements com el ritme, la sintaxi -les articulacions cadencials, per exemple- o l’estructura. Això explica que la atonalitat també hagi estat acompanyada d’una progressiva innovació dels principis tradicionals: ús d’una rítmica més complexa, freqüents canvis mètrics i agògics, desigualtat en les frases, recerca de nous plantejaments formals, etc.
Històricament, la progressiva substitució de les relacions tonals basades en la 5a J (subdominant, dominant, tònica) per les de 3a (mediant, submediant) i l’ús de determinats acords (6a napolitana, 6a aug) incrementaren l’univers tonal amb noves possibilitats modulatòries (modulació) ja en temps de Beethoven. D’altra banda, la tonalitat incorporà dos acords d’estructura simètrica (5a aug i 7a dis), que fora del seu context tonal habitual podien ser utilitzats per a crear passatges atonals, com feren ja diversos compositors del final del segle XIX: F. Liszt, per exemple, inicià la Simfonia Faust amb successions seqüencials d’acords de 5a aug, sense que es pugui determinar un centre tonal (ex. 1).
Exemple 1 / F. Liszt, Simfonia Faust, I Faust (lento assai)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Amb R. Wagner, la recerca d’expressivitat conduí a l’aparició d’un cromatisme cada cop més freqüent, capaç d’originar passatges d’una harmonia errant, sense una referència tonal clara. Aquest camí fou continuat per A. Bruckner, M. Reger i R. Strauss. Amb C. Debussy i A. Skr’abin es travessà el llindar definitiu vers la atonalitat. El primer utilitzà escales de tons, agrupacions pentatòniques i referències modals arcaïtzants que avançaren un nou llenguatge. El segon insistí en el cromatisme fins a arribar a formacions acòrdiques personals allunyades de la tradició (ex. 2).
Exemple 2 / A. Skr’abin, Preludi, op. 74, núm. 4 (lent, vague, indécis)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Cal no oblidar tampoc la contribució d’alguns moviments, com ara el microtonalisme (microtonalitat) o les primeres aportacions electroacústiques (música electroacústica), que significaren la superació de l’àmbit tonal existent.