Un tret comú de les obres atonals d’aquests autors, si més no de les composicions instrumentals, fou la tendència a la forma breu, aforística. Això s’originà tant per la manca de relacions tonals com per l’atematisme (tematisme/atematisme), i comportà dificultats per a desenvolupar els materials. No fou endebades la utilització d’un text per a ser recitat o cantat, recurs que contribuí a la coherència musical i possibilità obres de major durada. L’organització de les altures promogué els intervals augmentats i disminuïts per tal d’evitar reminiscències tonals, i també la utilització del total cromàtic de manera asistemàtica. Les agrupacions de notes d’aquestes composicions han estat explicades amb la teoria dels pitch class sets. Altres elements característics de la producció atonal d’aquests autors s’interrelacionen amb el món de l'expressionisme, com ara l’ús de la klangfarbenmelodie i del sprechgesang, els canvis agògics i les dinàmiques contrastades. La personalitat d’A. Schönberg fou la impulsora del grup. La seva producció atonal s’inicià plenament amb les Peces per a piano,opus 11 (1908) i continuà amb obres dramàtiques com Erwartung o Die glückliche Hand, fins a arribar a la magistral Pierrot lunaire. De Webern cal esmentar les Cançons, opus 3 i 4 (1907-09), punt de partida del seu personalíssim univers atonal. Alban Berg encetà el camí de la atonalitat en el seu Quartet de corda, opus 3 (1910).
f
Música