El terme, utilitzat ja pels teòrics del començament del segle XIV, engloba la producció musical polifònica generada aproximadament entre el 1160 i el 1320, moment en què Johannes de Muris i Philippe de Vitry escriviren els respectius tractats Notitia artis musicae i Ars nova. Jacques de Lieja es convertí en el principal defensor de l'ars antiqua davant els nous corrents, tot invocant, en el seu tractat Speculum musicae (~1323-25), l’autoritat de mestres com Franco di Colonia o Pierre de la Croix, del final del segle XIII. En un sentit ampli, però, el terme inclou també l’obra dels dos principals mestres de l’escola de Notre-Dame, Leoninus i Perotinus Magnus, actius a partir de la segona meitat del segle XII. Les principals formes musicals cultivades durant el període foren l'organum i el motet. En el marc d’una abundant producció teòrica, una de les aportacions més importants de l'ars antiqua a la història de la música fou el desenvolupament de la notació mesurada.
Música