En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de la família de les flautes amb conducte d’aire intern. El so s’origina per l’acció combinada de la vibració associada a la sortida de l’aire per una escletxa -l’extrem del canal que dirigeix l’aire contra el bisell- i la vibració que, en tallar-lo, el bisell imprimeix a l’aire. Aquest so inicial es produeix a la finestra, obertura situada al cap o embocadura de l’instrument, on desemboca el canal i hi ha tallat el bisell. A la mateixa embocadura hi ha l’entrada del canal, situada en una secció més prima que la resta, anomenada bec. El tub acústic, tornejat exteriorment amb un perfil més o menys cilíndric, pot tenir més d’un encaix per a dividir l’instrument en seccions. En tapar o destapar amb els dits una sèrie de forats fets al llarg de l’eix longitudinal del tub es modifiquen les seves condicions acústiques, cosa que fa possible la producció de les diferents notes.
Flauta de bec baixa
© Fototeca.cat/ Idear
Amb un nombre mínim de vuit forats, la flauta de bec permet obtenir notes de diferents registres mitjançant el forat d’octava, situat a la part posterior de l’instrument. Els forats més allunyats del bec, de difícil accés en els instruments de registre greu, solen tapar-se mitjançant claus.
Des de l’Edat Mitjana, la flauta de bec es construeix en diferents mides, més o menys grosses, fet que produeix tessitures més greus o més agudes. Encara que no se n’han conservat exemplars sencers, es troba representada abundantment en la iconografia catalana, com ara en moltes pintures de la Mare de Déu amb àngels músics i en escultures (Casa Boixadors, la seu de Palma) dels segles XIV i XV. L’estudi d’aquestes representacions ha portat el musicòleg A. Rowland-Jones a considerar que els primers canvis importants en aquest instrument es produïren a la cort catalanoaragonesa i que, després, l’instrument evolucionà cap al model renaixentista, del qual S. Virdung parla el 1511, amb una descripció de la primera família completa de tres instruments, aptes per a interpretar les quatre veus principals de la polifonia, amb claus protegides per un barrilet a les més greus. Un segle més tard (1619), M. Praetorius parla d’un conjunt de vuit instruments que permetia doblar a l’octava o a la quinzena les veus del grup més greu de flautes.
Flauta de bec tenor
© Fototeca.cat/ Idear
Al segle XX, el grup més emprat d’aquesta família per a la música de conjunt, anomenat generalment quartet de flautes, ha estat integrat per flauta soprano (en do), flauta contralt (en fa), flauta tenor (en do) i flauta baixa (en fa). Malgrat la gran evolució que la flauta experimentà al llarg del Renaixement, el seu disseny bàsic, caracteritzat per la lleugera conicitat de perforació del tub, romangué constant. En aquesta època, amb el desenvolupament d’una tècnica i un llenguatge propis -descrita detalladament en el tractat de Silvestro di Ganassi La fontegara (Venècia, 1535)-, la flauta dolça es convertí en un dels instruments de vent més àgils i virtuosos. El tornejat intern amb conicitat variable suposà una evolució important. Aquest nou disseny, possible gràcies a la construcció del tub en diferents seccions, s’atribueix a la família Hotteterre, fabricants d’instruments i músics francesos de la segona meitat del segle XVII. Coneguda actualment com a flauta dolça barroca, aquest model de flauta s’estengué ràpidament per la resta d’Europa, on constructors com Bressan, Denner i Stanesby, entre d’altres, la perfeccionaren fins a un nivell encara no superat. Les fustes més utilitzades per a la seva construcció foren les de gra fi, com ara la de boix, perera, arç, palissandre i banús. L’exterior sol estar ricament tornejat i sovint té anelles d’ivori i d’os. És un instrument dissenyat per a tocar en grups mixtos, amb una sonoritat dolça però timbrada i un registre agut molt sonor. Les tessitures més emprades en aquesta època foren les agudes, soprano en do i contralt en fa, i amb menys freqüència la voice flute, tenor en re, amb la mateixa tessitura que la flauta travessera. Entre la gran quantitat d’obres dedicades especialment a aquest instrument cal recordar les composicions de G.F. Telemann (concerts, sonates i obres de cambra), J.S. Bach (àries concertades i obres de cambra), A. Vivaldi (concerts) i G.F. Händel (àries i sonates).
Flauta de bec soprano
© Fototeca.cat/ Idear
A mitjan segle XVIII, la flauta dolça fou substituïda per la travessera, instrument amb una flexibilitat dinàmica més gran que li permetia adaptar-se millor a l’estètica postbarroca. La flauta de bec quedà relegada al camp estrictament popular i domèstic fins que al principi del segle XX, en sintonia amb els nous corrents musicològics i impulsada per Arnold Dolmetsch, ressorgí de nou per a la interpretació de l’anomenada música antiga. A partir del 1930, els pedagogs alemanys adoptaren la flauta dolça com a instrument idoni per a l’aprenentatge musical. Se’n construïren models escolars simplificats, sovint amb digitacions mal enteses (digitació alemanya), mentre que altres constructors perfeccionaren les seves tècniques i construïren ’còpies’ dels instruments històrics més importants, fet que projectà de nou l’instrument al terreny concertístic i professional. A partir de la segona meitat del segle XX molts compositors, entre ells P. Hindemith, L. Berio, B. Britten o H.M. Linde, tornaren a dedicar-li obres importants, tot convertint la flauta dolça en l’únic instrument històric amb un nodrit repertori contemporani. Fou també en aquesta mateixa època que, impulsat per concertistes i investigadors com H.M. Linde, F. Brüggen o els seus deixebles, l’estudi de l’instrument s’introduí en l’ensenyament oficial. En aquest sentit, les escoles europees de més prestigi són el Conservatori d’Amsterdam, el de la Haia i la Schola Cantorum Basiliensis.
Bibliografia
- Agricola, M.: Musica Instrumentalis deudsch, Wittenberg 1528
- Argelaga, J.: Digitació alemanya i barroca, dins "Bloc", núm. 7, Barcelona 1994
- Baines, A.C.: Woodwind Instruments and Their History, Londres 1957
- Dolmetsch, A.: The interpretation of music of the XVIIth and XVIIIth centuries, Londres 1944
- Escalas, R.: Opera Intitulata Fontegara, dins "Bloc", núm. 10, Barcelona 1996
- Ganassi, S.: La Fontegara, Venècia 1535
- Hotteterre, J.: Principes de la Flûte Traversière ou Flûte d’Allemagne. De la Flûte à Bec au Flûte Douce et du Haut-Bois, París 1728
- Hunt, E.: The Recorder and Its Music, Londres 1962
- International Recorder Symposium. The recorder in the seventeenth century, Utrecht 1993
- Linde, H.: M. Handbuch des Blöckflöten-spiels, Mainz 1962
- Marsenne, M.: Harmonie Universelle, París 1636
- Praetorius, M.: Syntagma Musicum, Wolfenbüttel 1619
- Rowland-Jones, A.: La flauta de pico en el arte catalán, dins "Revista de Flauta de Pico", núm. 6, octubre 1996
- Virdung, S.: Musica Getutscht, Basilea 1511
- Wollitz, K.: The Recorder Book, Nova York 1982
Complement bibliogràfic
- Saperas, Josep Maria: Flauta de bec, grau elemental - iniciació: el meu llibre de flauta, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat 1997
- Galofré i Mora, Francesca; Galofré i Mora, Eulàlia: La flauta dolça: mètode d’iniciació per a infants I, Associació de Mestres Rosa Sensat, Barcelona 1984, ...1995
- Hauwe, Walter van: Tractat modern de la flauta de bec 1, Virgili & Pagès, Lleida 1986
- Galofré i Mora, Francesca; Galofré i Mora, Eulàlia: La flauta dulce: método de iniciación para niños, Associació de Mestres Rosa Sensat; Dinsic Publicacions, Barcelona 1996
- Galofré i Mora, Francesca; Galofré i Mora, Eulàlia: La flauta dolça: mètode d´iniciació II, A.A.P.S.A. Rosa Sensat, Barcelona 1985, ...1995