La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica. Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi, en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment. Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi, tornà a usar l’expressió i intentà adjudicar-se l’autoria d’aquest concepte. El 1607, en la Dichiaratione (publicada en l’apèndix dels Scherzi musicale de C. Monteverdi), el seu germà Giulio Cesare defensà i ratificà els arguments sostinguts pel compositor, i li atorgà la paternitat de l’expressió. És molt possible, doncs, que l’expressió seconda prattica hagués circulat en els cercles de Ferrara en què s’havien mogut tant l’esmentat Ottuso Accademico com Monteverdi. L’expressió prima prattica, sorgida com a contraposició a seconda prattica, pressuposava l’observança de la preceptiva compositiva que venia dels antics i sobretot de G. Zarlino, l’autoritat del qual era indiscutible; de fet, l’estil de la polifonia vocal de les obres d’A. Willaert n’era un exemple il·lustratiu. Aquesta preceptiva feia prevaler la regulació de la música per sobre del text. Per la seva banda, la seconda prattica donava més importància al text susceptible de ser musicat. En aquest sentit, la música -mitjançant, entre d’altres, els recursos harmònics que la dissonància li oferia- havia de vehicular la càrrega expressiva que la semàntica del text li aportava i, per tant, s’havia de convertir en serventa del text, i no a l’inrevés. Entre d’altres, C. de Rore, L. Marenzio i el mateix C. Monteverdi foren els representants incipients d’aquesta seconda prattica. En un sentit més ampli, l'stile antico usava els preceptes de la prima prattica, mentre que l'stile moderno era assimilat amb la seconda prattica. Durant el Barroc, la prima prattica s’emprà com a procediment compositiu, majoritàriament, en l’àmbit eclesiàstic, sobretot en la música per als textos litúrgics en llatí, mentre que la seconda prattica es circumscriví als naixents i puixants gèneres profans -la cantata i l’òpera- i, també, al gènere religiós de l’oratori.
Bibliografia
- Blume, F.: Renaissance and Baroque Music, W.W. Norton & Company, Nova York/Londres 1967
- Bukofzer, M.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza Editorial, Madrid 1986
- Fabbri, P.: Monteverdi, Turner, Madrid 1989
- Jeppesen, K.: The Style of Palestrina And the Dissonance, Dover, Nova York 1970