Terme utilitzat per C. Monteverdi (stile concitato) per a referir-se a un estil de recitatiu basat en nombroses repeticions ràpides de notes (de manera semblant al tremolo) que buscava un efecte dramàtic d’excitació en la música.
Monteverdi l’emprà en obres com l’òpera Combattimento di Tancredi e Clorinda (1624) i en els Madrigali Guerrieri et Amorosi (1638). Alguns compositors posteriors (fins al principi del segle XVIII) imitaren aquest estil.